SomGarrigues

Al periodisme local li tinc afecte, admiració i agraïment personal pel que hi vaig aprendre. És molt difícil, per no dir el més difícil: és tan proper que tots els afectats per la notícia saben on viu l’autor de la notícia. Si la feina s’exerceix bé, no és la millor manera de fer amics. És el millor planter, perquè forma i fogueja els nous periodistes, i els dóna una visió global de la importància de ser crítics, també de les seves conseqüències. És un factor de cohesió social, reforça l’autoestima, subratlla la pertinença al poble o ciutat o comarca, dóna rellevància a la feina de les entitats, deixa constància escrita o enregistrada dels fets per a la història local. És un complement excel·lent de les facultats, perquè dóna la dimensió més pràctica amb recursos ajustats, o sigui que espavila i obliga els que hi treballen a ser soferts, creatius i portar la imaginació al poder. Genera i renova oferta en català, que sobretot en el món audiovisual és cada cop més deficitària. Tanquem un 2011 en què han començat a caure ràdios i teles municipals. Algunes van ser les pioneres en l’expansió i ara ho són en l’extinció, i sembla que el 2012 serà un any d’altíssim risc. Allà on hi hagi vocacions i empenta segur que sabran inventar noves maneres de fer periodisme de proximitat, però veure morir mitjans, circuits i eines que han estat i continuaven sent tan útils dol i espanta alhora. (Publicat al diari Ara el 25/12/2011).