'Catalunya cara a cara', passant per les Garrigues

Hem conversat amb el Jordi a Juneda.

S'ha proposat de passar set setmanes caminant pel país, descobrint pobles, persones i racons. I amb l'única companyia d'ell mateix, per tal de viure cada moment en cada lloc, com si en formés part. I ho explica al blog 'Catalunya cara a cara'.

Després de passar pel Vilosell, la Pobla de Cérvoles i entrar al Priorat i la Ribera d'Ebre, dilluns va arribar a Torrebesses, on va fer nit. I de Torrebesses ha travessat les Garrigues fins a Juneda, d'on és la seva parella. Porta uns 17 dies caminant i li queden més de quatre setmane,s fins que el 7 de juliol acabi l'experiència a Barcelona.

Tenies la idea al cap de feia temps?
Jo no he estat mai molt excursionista, però un dia vaig fer una excursió per Santa Linya, el poble de la meva família, i em vaig quedar a dormir a una cova. I l'endemà vaig anar a un altre lloc, i pensava “què bonic, estar aquí fora, caminant, visquent prop de la natura”, i pensava “podria anar fins a Àger, i d'Àger als Terradets, dels Terradets... Només que portés aigua i una mica de menjar, podria fer la volta a Catalunya”, i m'ho vaig proposar. Això era l'octubre i em vaig començar a entrenar i a mirar què necessitaria.

En tot moment t'ho vas plantejar com una experiència en solitari?
Sí, per tenir aquests moments de silenci, d'entrar en contacte directe amb la natura, d'estar fent una vida molt més austera, molt més bàsica, i veure que no necessitem tantes altres coses, i fer aquest procés no un dia, sinó uns quants, per poder passar l'etapa d'assimilació inicial i arribar a un punt estacionari.

T'està saturant tant silenci i solitud?
Al principi em va costar molt. La primera setmana només penses que has de caminar més, que has d'arribar a tal lloc, com fer-ho per caminar més ràpid, com fer el menjar, però la dinàmica va canviant i et vas acostumant a la situació. Em vaig fer mal al genoll i vaig estar tres dies aturat, i allò em va fer calmar de cop. A més, va coincidir que passava pel monestir de Poblet.

Bon lloc per reposar.
Sí, i amb aquella disciplina que tenen els monjos, de pregària, d'ordre. Tres dies amb ells, amb les seves converses, descansant i calmant-me, van anar molt bé. Va ser com començar de nou, deixar enrere la bogeria del principi i viure més dia a dia, viure el moment i fer un altre ritme.

Dorms al ras?
La majoria de dies sí. O si no, quan conec algú al poble, em conviden a casa seva. Fa dos dies, per exemple, a Torrebesses, un home em va deixar una casa que tenia de quan era solter. Altres et deixen un corral, altres et diuen que pots anar a casa dels pares d'un amic, etc.

T'has sentit acompanyat al entrar als pobles?
D'entrada, veig que els impressiona, veure un tio barbut i carregat de trastos, i es queden parats, però quan hi començo a parlar, la gent s'obre molt ràpid, pregunten, s'interessen, els agrada. I quan veuen que vaig sol i caminant, t'ajuden, de la manera que poden, fent-te companyia, xerrant, convidant-te a sopar... La majoria de gent t'ajuda.

A part de la diferència paisatgística, has anat trobant diferències de caràcter segons la zona?
Sí, he anat veient coses. No moltes, però sí veient com es relaciona la gent. Per exemple, a Móra d'Ebre, tothom era com molt agitat, parlant molt al carrer, cridant, molt moguts, entrant i sortint de les cases. Molt ambient del carrer i de parlar molt a fora. En canvi, a la Llacuna, a l'Anoia, tot el contrari, un poble molt més reservat, molt tranquil, de vida a casa i no tant al carrer, de salutacions més moderades, més cordials. També vas sentit accents i paraules diferents, a part dels dialectes, i copses matisos que es donen només a pobles molt concrets. Però encara me'n falten uns quants! D'aquí les Garrigues a la Noguera segur que també hi haurà diferències.

Tot això pot acabar en un llibre?
No m'ho he plantejat, però veig que potser sí, si escric suficient. Molta gent m'ho diu, això del llibre, però quan ho tingui tot ja ho veurem. El que sí que vaig fent és gravar en vídeo, per un documental que farem al tornar amb estudiants de cinema.

Havies fet una cosa semblant?
Tinc una agència de viatges d'immersió cultural a l'Àsia, i són una mica d'aquest estil, de caminar, no un mes i mig però sí que part del viatge sigui anar a conèixer llocs i persones i viure una mica amb ells. I aquesta sensació l'havia tingut a altres països, de que la gent t'ajuda si tens problemes i pots entrar a contactar directament amb les persones, cosa que aquí no havia pogut fer mai. I ara veig que aquí també ho pots fer, viure aquí, amb la gent que em trobi, el dia a dia, i veus que també les persones se t'obren, És semblant, si tu portes aquest ritme de vida.

L'experiència en el tracte amb els altres deu ser semblant a la de qui fa un viatge a un país desconegut.
Clar, en el fons, quan fas un viatge, què fas? Per què estem tan feliços? Perquè deixem totes les nostres històries, els nostres lligams, i vivim lliures, allà i en aquell moment. I si aquí aconsegueixes fer el mateix, doncs igual. Vius allà on tens els peus i amb les persones que et trobes vas actuant. Ells se sorprendran de veure que fas això, i t'acolliran igual que si fossis a l'altra punta del món.

Abans i després de la ruta, què creus que haurà canviat?
No ho sé, però sí que busco veure què passa visquent aquest període sol i amb un ritme diferent, a una escala humana, a la velocitat que podem anar les persones. Hi haurà canvis, suposo, en la manera de comportar-me, en veure potser més clarament algunes coses que no veus quan estàs ocupat en mil històries. Una mica com quan fas un viatge i estàs deslligat de tot un temps, però fent-ho aquí, fent-ho sol i en silenci.