Reportatge

30 anys de l'atemptat de Terra Lliure a les Borges Blanques

Víctima mortal. La matinada del 9 al 10 de setembre de 1987, just acabada la Festa Major, els borgencs es despertaven sobresaltats per una forta explosió al Jutjat. Era un atemptat i el va reivindicar l'endemà Terra Lliure, però va ser diferent de tota la resta d'accions de l'organització: havia mort una veïna que dormia a la casa del costat. Era la primera -i última-víctima mortal en la història d'aquest grup, que va parlar de "lamentable error". Però cap comunicat podia reparar ja una tragèdia que va deixar una víctima innocent, tot un poble consternat i l'independentisme, que fins llavors havia anat creixent, desconcertat.

El dimecres 9 de setembre de 1987 s'havia acabat la Festa Major i les Borges vivia en aquella calma que marca el final de l'estiu a la ment dels borgencs. Només quedava la Diada Nacional del dia 11 com a última celebració a la vista abans de recuperar el ritme habitual de tot plegat. Però ningú s'esperava que aquell impàs anodí quedaria truncat sobtadament, tràgicament, per una bomba.


'Error' fatal
Eren tres quarts de quatre de la matinada del 9 al 10 de setembre i el poble es va despertar de cop pel soroll d'una explosió. Venia del Jutjat, a la plaça de la Constitució. L'edifici va quedar mig enrunat i, el pitjor de tot, l'ona expansiva va ensorrar una paret mitgera, que va caure damunt d'una veïna que dormia a la casa del costat, Emília Aldomà, que va morir pràcticament a l'acte. Tenia 62 anys. Al cap de pocs minuts, veïns, Bombers i Guàrdia Civil es van congregar a la plaça, que havia quedat negra de l'aïllament tèrmic de l'immoble, fet de cendra, i pels tres quilos de pólvora negra que tenia l'artefacte. Els Bombers, veient la pols que s'aixecava, van demanar llet per temor a intoxicar-se.
Ningú sabia què havia passat, fins i tot es parlava d'algun petard del canó del Salo, que es guardava a l'edifici. El governador civil, que va vindre a primera hora, tenia clar que era un atemptat. L'endemà, una trucada a TV3 el reivindicava en nom de Terra Lliure, que va parlar de "lamentable error". En la vuitantena d'accions que havia fet des del 1979, era la primera vegada -i seria l'última- que es produïa la mort d'algú extern a la mateixa organització, que havia tingut quatre baixes a les seves files per la manipulació d'artefactes o per trets de la policia. En un segon comunicat, Terra Lliure va insistir que no tenia cap intenció de produir víctimes innocents i lamentava la "irreparable conseqüència", al mateix temps que recordava la "violència més general i més profunda dels ocupants des de 1714, que no han dubtat mai a exercir l'assassinat premeditat i la repressió" i la negativa a reconèixer "el dret a la independència per la via pacífica".



Vinguts del País Basc
Emília Aldomà era nascuda a les Borges i hi havia passat la infància i bona part de la joventut. La feina del marit, Ramon Vilafranca, representant d'una casa de joguines, havia portat la parella a viure durant anys a Bilbao, però ell va perdre la vida en un accident de trànsit a principis dels 80 i ella va tornar al país, on vivia a cavall de Barcelona i les Borges. La nit dels fets hi havia fills i néts dormint a casa seua i, segons la premsa, l'endemà tenien pensat tornar a Barcelona. Algun article explica que Aldomà sempre havia estat temerosa per la situació conflictiva d'aquells temps al País Basc, on s'hi vivien els anomenats "anys de plom", amb molta activitat armada, tant per part del front independentista com de la ultradreta i col·lectius parapolicials. 


Diada de dol
L'enterrament d'Emília Aldomà va ser el matí de l'11 de setembre, una Diada en què es va decretar dia de dol oficial, amb banderes a mitja asta i crespons negres. El rebuig del poble a aquella tragèdia va ser absolut i el comiat, multitudinari, va deixar petita l'església. L'Emília era coneguda, alegre i estimada i, tot i que alguns mitjans parlaven d'"anciana", tenia només 62 anys, molta vida per davant. Els borgencs estaven consternats. A l'enterrament hi van assistir polítics de tots els estaments: Ajuntament, Diputació, Congrés (Josep Pau -aleshores alcalde d'Arbeca-, Josep Antoni Duran Lleida, Manuel Ferrer), Parlament (Josep Guasch, Miquel Padilla), Audiència Provincial, Ministeri de Justícia, Consell General del Poder Judicial -l'edifici atacat era el Jutjat-, diputats provincials, alcaldes de la comarca i el paer en cap de Lleida, aleshores Manuel Oronich. Les Borges era, aquell dia, el centre polític i mediàtic del país. Acabada la cerimònia, a l'Ajuntament es va fer un ple extraordinari en què es va aprovar un manifest de suport a la família i de rebuig a tot tipus de violència. La regidora socialista Maite Utgés va demanar que es convoqués una manifestació, però la idea va ser rebutjada, entenent que l'enterrament ja ho havia estat.



Inici de mandat accidentat
Els fets havien agafat l'alcalde del moment, Josep Domènech, com mig poble, començant vacances de després de Festa Major. No feia ni tres hores que dormia a un hotel de la Costa Brava que el van trucar i va tornar rabent cap a les Borges, on arribava a quarts de set del matí. "No recordo haver fet un viatge tan ràpid com aquell", explica avui. 
Només feia dos mesos i mig que era alcalde. "Va ser molt dur, començar així, però agafar el toro per les banyes en lloc d'arronsar-nos va ser important, ens va donar potència per poder portar el poble després", reflexiona Domènech. Va ordenar activar tots els efectius de la brigada municipal per desenrunar, recuperar documentació del registre que havia quedat escampada i feta miques i habilitar el poliesportiu com a lloc provisional del Jutjat [v. desglossament]. A principis d'octubre tot es posava en marxa de nou. L'alcalde també va voler que mentre durés el desenrunament hi hagués un regidor plantat a la plaça per atendre qualsevol pregunta de la gent. L'objectiu era endreçar-ho tot al més aviat possible i transmetre una imatge de control i serenor. 


Independentisme preocupat
A nivell polític, la relació de forces al consistori sembla que no es va ressentir dels fets. Feia només vuit anys de les primers eleccions de després de la dictadura i tot era molt fràgil, també els equilibris entre partits a l'Ajuntament, on CiU, PSC, ERC, Grup d'Iniciativa de les Borges i Alianza Popular acabaven de formar aquell estiu un excepcional govern de consens. Tots tenien clar que l'atemptat havia estat una cosa aliena, tot i que on hi va haver més neguit i preocupació va ser, naturalment, entre les files independentistes. Hi havia temor a retrets, males mirades o situacions desagradables al carrer, que hi van ser. Des de l'independentisme més institucional van proliferar articles de condemna i de desmarcament, alguns de duríssims, de la via empresa per Terra Lliure. El fet que part de la premsa apuntés a una possible "autoria local", a més, no va contribuir a tranquil·litzar  ningú i alguns militants de l'anomenat independentisme combatiu van patir seguiments policials durant dies. No era gens fàcil ser independentista a les Borges en aquells moments, tot i que el municipi era, fins llavors, un dels més forts de Ponent en aquest àmbit. Per això, quasi ningú va entendre per què Terra Lliure el va escollir. Alguns, fins i tot, ho atribueixen a una lògica  d'enfrontaments interns entre sectors, només per fer mal a l'altre a casa seua. D'altra banda, i salvant les distàncies, l'atemptat d'Hipercor de dos mesos abans, just després que els catalans donessin 40.000 vots a Herri Batasuna, era molt fresc a la memòria col·lectiva, i a les Borges i comarca s'hi havia fet campanya i s'hi havien obtinguts resultats destacables. 


Detencions
L'abril de 1988, la policia detenia els manresans Marcel·lí Canet i Sebastià Datzira quan preparaven una acció contra la Guàrdia Civil a Sant Just Desvern. Van patir tortures, després de les quals van admetre haver destrossat un edifici d'Hisenda a Igualada el juny anterior. Per similitud en el mètode emprat, la Guàrdia Civil els va atribuir també els fets de les Borges. Arran d'aquells interrogatoris acabaria detingut -i també torturat- l'aleshores dirigent del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) Carles Castellanos. A Manresa, Canet i Datzira eren gent coneguda i respectada. Membres d'associacions culturals, de la colla de diables, del centre excursionista, de grups ecologistes... El pare de Datzira, a més, era un veterà militant de CDC. Tot plegat va generar una important onada de solidaritat al Bages que contrastava amb la fredor, almenys de cara enfora, amb què es van rebre aquelles detencions a les Borges. Els dos manresans, condemnats per imprudència temerària amb resultat de mort, iniciaven una travessia per Carabanchel, Alcalá Meco, Brians, la Model... Des d'allí van veure com s'anaven succeint diverses onades repressives contra l'independentisme, en el que ja eren els prolegòmens de l'operació Garzón, en paral·lel a pallisses per part de policies de paisà a les manifestacions i a fora, seguiments, multes i citacions judicials. Fins i tot hi va haver bombes parapolicials contra seus de l'MDT a Barcelona i Manresa. Els Jocs Olímpics de Barcelona eren a l'horitzó i ni l'Estat ni les forces d'ordre tenien intenció de tolerar cap sortida dels esquemes oficials.


1987, un any convuls
Entre 1985 i 1986,  l'independentisme havia experimentat una expansió notable, amb l'MDT com a catalitzador. A la Diada de 1985 hi va haver 10.000 persones al Fossar de les Moreres i 40.000 a la manifestació de la Crida a la Solidaritat, moltes més que cap any anterior. Eren temps d'escanyament de la Llei de Normalització Lingüística, d'asfíxia estatal a TV3, del No a l'OTAN -també d'atemptats de la ultradreta- i part de la societat catalana ja veia amb desencís com l'autonomisme parlamentari no servia per aturar els embats involucionistes. La base de l'independentisme sociològic s'eixamplava. El 1987, però, va ser a l'inrevés. Les diferències en el si de l'MDT esclataven i l'organització es partia visceralment en dos a principis d'any. Al juny arribava Hipercor i, al setembre, l'atemptat a les Borges. No hi va haver un únic fet que expliqués aquell fatídic 1987, però el cert és que, a partir de llavors, ja res seria igual en la relació entre la lluita armada i l'independentisme.  

Nou anys amb l'edifici inutilitzat

L'atemptat va deixar el Jutjat de Districte molt malmès i el Ministeri es va comprometre a reconstruir-lo. Provisionalment, es va traslladar al poliesportiu. Tot i que l'Ajuntament va cedir el terreny a l'Estat per a les obres, no va ser fins al 1996 que es va tornar a obrir, com a Centre Cívic i reservant un espai per al Jutjat de Pau. Entremig, la figura de Jutjat de Districte havia desaparegut per ordres ministerials de 1988-89 i el de les Borges passava a ser una agrupació de secretaries de Jutjats de Pau. Tot i que el Consell General del Poder Judicial havia assegurat el 1987 que el jutjat "milloraria competències", en va acabar perdent. Una campanya de l'Ateneu Popular Garriguenc el 1999 va reclamar, sense èxit, recuperar el Jutjat de Primera Instància i Instrucció que havia existit fins al 1969. 400 persones ho van exigir en una concentració a la placeta del Terrall.