Reportatge

Guerra a l’‘adoquí’

Aquest tipus de material, d’una gran robustesa, es va menester per empedrar carrers a la postguerra i aquí va proliferar el sistema anomenat de mosaic. En els darrers anys, a les Borges han anat desapareixent arran d’actuacions urbanístiques

Aquest tipus de material, d'una gran robustesa, es va menester per empedrar carrers al temps de la postguerra i aquí va proliferar el sistema anomenat de mosaic. En els darrers anys, a les Borges han anat desapareixent arran d'actuacions urbanístiques.

Ramon Queralt

Comparteix

[ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA TERRALL núm. 163]

La guerra a l'adoquí es va declarar fa uns quants anys, deu o quinze, o més. Diem adoquí perquè ens entenguem ja que, en català normatiu, caldria dir llambordí. El terme designa la pedra esquadrejada de granit de 10x10 cm aproximadament* que es va menester per empedrar els carrers de les Borges al temps de la postguerra. Cal dir que fins llavors, si bé els carrers solien presentar vorera enllosada de pedra, la calçada era de terra natural. El sistema aquí emprat s'anomena de mosaic i es diferencia, per la mida de la peça, de l'adoquinat gros (25x10 cm) i el saragossà (20x10 cm). En tot cas, el material, d'una gran robustesa, ha continuat formant part del nostre paisatge urbà fins que els darrers consistoris han emprès una lluita lenta però sense pausa que, si res no varia, acabarà per fer-los desaparèixer. Robustesa per cert, que a la vista dels fets, contrasta amb el galdós material o la deficient tècnica que l'ha rellevat.

Dificultat i incomoditat

Un doble pecat ha fet caure en desgràcia l'adoquí. Per una banda, no és fàcil de posar i manejar (per tant, sí, és més car); per l'altra, és incòmode... per circular. És més fàcil pavimentar-ho amb asfalt ben lliset, el cotxe mana! Però a tot arreu no és així i els inconvenients es vencen. De fet, allà on la modernitat va per davant, a moltes ciutats europees (i catalanes!), es conserva, o bé directament es reimplanta amb l'objectiu de donar caràcter als nuclis històrics; per contra, allà on la modernitat tarda a arribar, es fan fonedissos. Sempre en benefici del ciment i l'asfalt. 

De la mà de Pere Castañé 

L'adoquinat dels carrers de les Borges es va iniciar al maig del 1948 en ocasió de les diferents obres que va promoure Regiones Devastadas. Aquest organisme fou creat pel règim de Franco per refer les destrosses causades per la guerra en poblacions i edificis. Es confià la missió a Joan Vidal Bellés (1909-?), d'Atzeneta del Maestrat (Castelló) que treballava a preu fet, és a dir, a tant el metre quadrat, concretament a 5 pessetes. La compra de la pedra anava a banda. L'home s'acompanyava d'un germà seu -de mare- Elias Collado Vidal (1911-?) i de Jaume Planes Pedrol (1912-2004), un lleidatà que havia contractat abans per fer la mateixa feina a Lleida. A les Borges, tots tres homes s'hostatjaven a la pensió El Carmen (cantonada Carme-la Bassa) que regentava Carme Cau Ollé (1908-2000), Caio. La dona va comentar a Vidal si els faria falta un mosso, referint-se al seu fill. A la primavera de 1949, Pere Castañé Cau (1931), Caio, s'incorporà de manobre i aprengué l'ofici. Principalment ho féu al costat d'en Planes, ja que l'empresari de la companyia que, en paral·lel anava engegant altres obres, sols hi acudí als primers mesos. Es començà per adoquinar la Plaça i els carrers de la Bassa, Carme, Carnisseria, Concepció Soler, Josep Soler, Nou i Hospital. Al 1949, es féu Santa Vedruna i també Marqués d'Olivart, que és on s'incorpora Castañé. Les obres assumides per Regiones Devastadas van finalitzar el 1950, amb el tram que va del carrer de la Font a l'antic pas a nivell de la Mahissa.

Uns anys després, Castañé, ja coneixedor de la tècnica i sempre acompanyat d'algun ajudant, continuaria empedrant nous carrers. Normalment, ho faria per encàrrec d'algun empresari local que, al seu torn, era contractat pels mateixos veïns del carrer**. És així que es van succeir, per aquest ordre, Santa Justina, Caputxins, Frares i la Creu (1956), Sant Jaume (1957), Indústria (1960), des del pas a nivell de la Mahissa a l'Estació (1961), Est-Pere Mias (1962), Abadia i la carretera de Cervià fins a la Biblioteca (1963) i el darrer, el carrer de la Placeta (1964). En aquells anys, altres pobles de la comarca també van decidir-se a adoquinar els carrers i en tots ells hi intervingué Castañé. És el cas de l'Albi (av. de Catalunya, 1955), Juneda (c. de la Font i c. la Creu i ctra. de Torregrossa, 1956***) i Arbeca (Portal i fins a la ctra. de Belianes, 1957). En tots els casos, els llambordins procediren de les pedreres de granit ubicades a Castellfollit, dins del bosc de Poblet, explotades per sengles empresaris de l'Espluga de Francolí, en Tarrats i l'Altarriba.

*O mides similars: 8x8, 10x7, 10x8, 11x11...

**Bàsicament foren dos: Ramon Serra Patau (1910-1968), darrer representant de la nissaga Serra que va intervindre a l'allargament del campanar; i la societat formada per Francesc Serrano Figueres (1931) i Josep Quintana Peiró (1942).

***En aquest cas, un 80% de l'obra ja era feta per part d'uns tortosins però el van haver de contractar perquè urgia finalitzar-la abans de festa major.

En queda menys de la meitat

En total, entre 1948 i 1964, a les Borges es van adoquinar 3,35 quilòmetres lineals de carrer. D'aquests, actualment en resten 1,34, poc més d'un terç. L'actual xarxa de carrers pavimentats suma més de 19 quilòmetres, de manera que l'empedrat en llambordí roman present en un 7% dels carrers del poble. Aviat potser en menys. És molt trist que en nom de la barator i el trànsit rodat renunciem a la història de la nostra arquitectura civil, història que d'una manera ben contradictòria després diem defensar i a la qual tants elogis li dediquem quan som fora vila. I ja no parlem de les voreres i els bordillos o vorades de pedra que han corregut i correran la mateixa dissort. Això, però, ja ho deixem per un altre dia.