MIQUEL ANDREU - El que et va portar a l'exili va ser la lluita clandestina. Aquesta també és un exili interior, en certa manera? Suposava tallar amb tot l'entorn, social i familiar.
JOSEP M. RENYÉ - La clandestinitat, avui, no s'entén. No teníem ordinadors, ni mòbils, ni internet, vivíem a la bombolla dels que formàvem el grup, no ens fèiem absolutament amb ningú, no teníem contacte amb amics, família ni res. És una vida molt dura. Només contactàvem amb altres grups amb uns missatges en cadena que ens enviàvem en morse per unes ràdios que ens havíem fabricat. Si algun no responia, era que alguna cosa havia passat, i a córrer.

M.A. - En cinc anys hi deu haver moments en què un s'ho replanteja.
J.R. - Jo soc dels que quan prenen una decisió, ja l'han pres i punt, no hi ha marxa enrere. Vaig fer el que vaig fer perquè tenia ganes de fer-ho. No me'n penedeixo. Veus companys de quan vivia a Lleida ben col·locats, amb bones feines i una vida estable, sí, i jo, com a bon torner i bon soldador que era, m'hauria pogut guanyar bé la vida, però com que no va ser, no va ser.

M.A. - Hi vas entrar ben jove, a la lluita clandestina.
J.R. - Vaig estar al seminari fins als 14 i em vaig posar a treballar. A la feina vaig conèixer gent que estava al moviment obrer, vaig estar a la fundació de Comissions Obreres Juvenils a Lleida, vaig entrar al Centre Excursionista, vaig conèixer Joan Culleré i a partir d'aquí ja va vindre el contacte amb el FNC, amb Martínez Vendrell, i vam formar el grupet de Lleida que després marxaríem a la clandestinitat a Barcelona. Jo tenia 20 anys i el meu germà 17.

M.A. - Just en una època de plenitud, de relacions socials, etc., que no pots gaudir.
J.R. - Jo em movia pels ambients sardanistes de Lleida, sindicals, i comences a sortir amb colla, però el meu ideal és la independència de Catalunya, vaig veure que l'única manera era aquella i m'hi vaig llançar.

M.A. - Aquest pas també impossibilita una carrera professional continuada.
J.R. - M'ho ha xafat tot, no tinc ofici ni benefici, ni cap títol, ni el graduat escolar. Al seminari fèiem les classes en català i al sortir no m'ho van voler ni convalidar si no feia uns cursets que ja no vaig fer.

M.A. - El primer exili el passes en un quibuts a Israel durant un any i després fas cap a Andorra però t'has de tancar en un pis.
J.R. - Dos anys sense sortir-ne. Era la condició que m'havien posat els d'EPOCA per deixar-m'hi anar. És dur veure el carrer només des de la finestra. La presó és dura, però l'exili també.

M.A. - A què t'exposaves, si tornaves?
J.R. - Tenia una ordre de cerca i captura de l'Audiència Nacional, pels casos de Bultó i Viola. Si tornava, m'enganxaven.

M.A. - La clandestinitat us obligava a canviar d'identitat, també.
J.R. - Al marxar de Lleida ja em van fer un DNI fals amb un altre nom. Em deia Lluís, i coneixia els altres amb els respectius noms falsos, per això a vegades em diuen si coneixia tal persona que havia estat a EPOCA i no ho sé. A Israel hi vaig anar com a Lluís i allí em coneixen com a Lluís.

M.A. - Els militants d'EPOCA éreu preferentment gent que no s'hagués significat gaire a les organitzacions polítiques.
J.R. - Nosaltres vam voler fer una formació militar per tal que quan Catalunya assolís la independència ja tingués una base preparada per defensar-la. No teníem nom ni reivindicàvem les accions. Era un plantejament diferent del de Terra Lliure. El d'aquí a les Borges, per exemple, a nosaltres no se'ns hauria passat mai pel cap fer-ho.

M.A. - Per tot plegat vau passar un exili anònim. És molt diferent del perfil d'exiliat independentista actual.
J.R. - Sí, però hi ha una cosa que no canvia, que és el que feia jo moltes vegades a Andorra, me n'anava amb bicicleta fins dalt de la muntanya, a la ratlla de la frontera i m'hi passava hores. I ells també ho fan. Pots tindre tots els mitjans per estar en contacte amb la gent, però saps que aquella ratlla no la pots passar.

M.A. - En una època en què l'independentisme era marginal, la repercussió del que us pogués passar quedava limitada a un entorn molt reduït.
J.R. - Sí, però tots els polítics de l'època, Pujol, Raventós, sabien de la nostra existència. No és que ens donessin suport però no en renegaven. Al morir Franco, però, això canvia. Alguns volien fer carrera política i havien de deixar anar llast.

M.A. - Espereu un reconeixement, algun dia?
J.R. - No. Aquesta història desapareixerà amb nosaltres. Però tot sigui a fi de bé. Si s'aconsegueix la independència i se n'obliden de nosaltres, a mi m'és igual.