Judit Ribes Revés Psicòloga clínica

El 'Mindfulness' t’ajuda a viure la vida de forma més suau

Sarroca de Lleida, 1976.  Treballa en una consulta psicològica a Lleida i aplica la teràpia basada en el 'mindfulness', l'atenció plena. Abans de provar-ho amb els pacients, va fer cursos en l'àmbit personal i afirma que, més enllà d'una teràpia, el 'mindfulness' és una actitud de vida. 

Mariona Forcat - Quants anys fa que fas servir el mindfulness?
Judit Ribes -
Fa uns sis anys que em vaig començar a formar. Jo sóc psicòloga clínica d'adolescents i adults i en aquell moment començava a sonar el concepte. Tenia una amiga que ho havia estudiat i vaig decidir fer-ho jo també. Em vaig apuntar a un curs i no era el que m'esperava: era un curs personal i no adreçat a tractar amb pacients. Però em va agradar molt i vaig decidir continuant fent cursos també en l'àmbit clínic. 

M.F. - Em podries definir breument en què consisteix el mindfulness?
J.R. -
Consisteix a viure i acceptar el moment present: aquí i ara. És prendre una actitud d'obertura i de no judici i sobretot, de compassió i bondat cap a l'altra gent però també cap a tu mateix. Tot plegat, per viure la vida d'una manera més suau i superar els moments difícils des de l'amabilitat cap a un mateix. 

M.F. - Què permet treballar com a psicòloga?
J.R. -
És eina d'autoconsciència: què penses, com ho penses i esbrinar si el discurs que un té és molt autocrític o especialment antipàtic cap a un mateix. També ajuda a prendre consciència sobre el cos, tant de les sensacions físiques com emocionals, i com es relacionen aquestes entre elles: com els pensaments afecten les emocions i el cos i com el cos, a vegades, desemboca en segons quins pensaments. S'aplica molt en ansietats, estrès, depressió.

M.F. - Les malalties del present...
J.R. -
Sí. Per exemple, en les depressions, és molt habitual la recaiguda i s'ha comprovat que el mindfulness és preventiu. I és que quan algú té tendència depressiva és una persona que no para de rumiar i entra en un bucle. El mindfulness ajuda a no entrar a la roda. 

M.F. - Tal com ho expliques, més enllà d'una teràpia és una manera de viure. 
J.R. -
Sí. De fet, tu decideixes. Ho pots utilitzar com una eina anant al psicòleg perquè t'ajudi a superar un episodi concret d'ansietat o d'estat d'ànim trist. O pots decidir agafar-ho com una actitud. Evidentment, si ho agafes com una actitud, implica també esforç i disciplina. 

M.F. - Podríem dir que és similar a la meditació, no?
J.R. -
Semblant. La meditació serveix per exercitar l'actitud mindfulness

M.F. - En l'àmbit personal, per què vas decidir formar-te en això?
J.R. -
Sóc una ment inquieta i ja havia fet alguna pràctica a casa. També havia llegit sobre l'hinduisme i el budisme, però era una mica reticent pel component religiós. I el mindfulness era una combinació interessant. 

M.F. - S'allunya gaire del budisme?
J.R. -
No. De fet, el senyor que va començar amb el mindfulness, Joan Kabat-Zinn, a part de metge i professor de ioga, era budista. I ell va veure que el ioga i les pràctiques meditatives podien ser útils amb persones amb dolor. Va agafar totes aquestes ensenyances i ho va convertir en el mindfulness. El mateix dalai-lama diu que està content que aquesta pràctica hagi pogut aproximar la meditació i l'actitud de compassió a la població en general.

M.F. - No és casual que aparegui en el mateix moment que els casos d'estrès augmenten...
J.R. -
Tot sorgeix perquè hi ha una necessitat. I som una societat que fa mil activitats al dia i totes han de sortir perfectes. S'ha de ser un bon professional, bon pare o mare, bona parella, bon fill o filla... I tota aquesta exigència implica un nivell d'estrès elevat que no et permet parar. 

M.F. - Al final, tot et diu: para. 
J.R. -
Sí. Para, respira i observa. Observa com està la teva ment, les teves emocions i el teu cos. I surt del pilot automàtic. 

M.F. - Tu vas decidir marxar de Barcelona per tornar al poble? És una manera de parar també?
J.R. -
Sí. Jo vivia a Barcelona fins fa dos anys. M'hi vaig quedar després d'estudiar perquè, la veritat, la ciutat em va enamorar per tot el tema cultural. Però va arribar un moment que la sensació era més d'ofec que d'enriquiment. I Lleida és un espai més petit i ajuda. Però també depèn de com enfoquis les coses. Hi ha gent que viu en espais més petits però també abasta molt i té el mateix nivell d'estrès. 

M.F. - I va ser fàcil el retorn?
J.R. -
Molt. Em va costar molt decidir-me. Ara, que si ho arribo a saber, torno més aviat. Estic molt agraïda de com m'han acollit.