El 27 de març de 1970, els borgencs Jordi Giné, Joan Solé i Toni Macià són a la Riba (Alt Camp), a la vall del riu Brugent. Vestits amb botes, mitjons llargs, pantalons de vellut fins als genolls, camisa de franel·la, es miren una paret de roca, on ningú ha passat abans i decideixen inaugurar-hi una via. La tracen i la bategen com a paret del Terrall. Era la primera que obrien aquests pioners de l'escalada, un esport que, per orografia, se sol practicar fora comarca. En poc temps obririen també la paret del Nas o la via Borges, entre altres. Les zones habituals eren la Riba i Prades -on trobaven grups de Montblanc, Valls, Tarragona- però també Camarasa i Terradets, llocs on podien arribar en tren. Amb els primers cotxes, el radi d'acció ja s'ampliaria cap al Pirineu.
Tot va començar al cau, a finals dels 60, quan tenien 13-14 anys. En alguna excursió van provar el ràpel i, amb quatre nocions bàsiques, començarien a escalar pel seu compte. Aviat, però, es van fer del Centre Excursionista de Lleida, on van conèixer gent que en sabia una mica més. Al principi sortien amb material que els deixava Jordi Bardia, després ja anirien adquirint cordes, mosquetons i altres estris a Andorra o a la botiga Pardell de Lleida. Era una època en què catalanisme i excursionisme anaven de bracet, en què les vivències a la muntanya eren part d'una cultura, d'una manera d'entendre el país, conèixer-lo i respectar-lo. Diversos borgencs van tastar l'escalada en aquells temps (Jaume Florejachs, Xavi Montserrat, Francesc Macià, Emili Guasch...) però va ser el duet Giné-Solé (Mareia i Ferrer de Tall) el que va perdurar més. De fet, Giné ja no ho ha deixat mai.
El 1982 els trobem entre els fundadors del Centre Excursionista Borges-Garrigues, presidit per Manel Giné, on es van encarregar d'acompanyar els primers passos de noves generacions que venien darrere i fer que la secció d'escalada fos de les més actives de l'entitat.