El diumenge 25 de maig va tenir lloc a les Borges Blanques l’acte de col·locació de set stolpersteine, les petites llambordes que porten el nom i cognoms i anys de naixement i defunció (o alliberament, segons el cas) de les persones deportades als camps nazis durant la Segona Guerra Mundial i que es posen a la via pública, davant l’últim domicili que es té constància on van viure, com a record i homenatge. L’acte va ser presidit pel conseller de Justícia i Qualitat Democràtica de la Generalitat, Ramon Espadaler.
(foto: X.Minguella)
Un dels deportats borgencs va ser Marcel·lí Boldú Corbella, nascut a les Borges el 1903. Inspector de policia de professió, a l’acabar la Guerra Civil es va haver d’exiliar a l’Estat francés. Va ser al camp de refugiats d’Argelers, va formar part d’una companyia de treballadors estrangers a Dunkerque i va ser detingut per la Gestapo. Va ser deportat a Mauthausen l’agost de 1940 i el gener de 1941 traslladat al camp annex de Gusen. Va ser gasejat al castell de Hartheim el 21 de setembre de 1941. Deixava esposa i un fill d’un any, que ja no el va conèixer.
El fill es deia Marcelino (tal com deien al pare) i la família es va exiliar a Amèrica, on naixeria el seu net, de nom Marcel. Marcel·lí Boldú Corbella era oncle de Juli Gonzàlez Boldú, fundador de la llibreria Quaderns, de les Borges, i el seu fill Adrià ha recuperat el contacte amb els familiars americans, amb qui es van poder veure per primer cop en persona a l’acte del dia 25.
Miquel Andreu – Què significa per a vosaltres l'acte que s'ha fet a les Borges?
Marcel Boldú – Significa molt. Últimament havíem estat buscant informació sobre els nostres ancestres, volíem saber més coses del padrí, perquè a casa havia estat un tema tabú. Recordo de petit haver preguntat sobre la Guerra a la padrina, amb la meva innocència de nen petit, i ella es va posar molt trista i no en va voler parlar. Quan intentava preguntar-ho al meu pare tampoc li agradava parlar-ne. El poc que sabia era per la meva mare, perquè m'imagino que el meu pare li hauria explicat alguna cosa, però ella era molt respectuosa amb la posició del pare i mai em va dir gran cosa, i ja no vaig preguntar més. Sé que el meu pare va patir molt, perquè no va conèixer el seu pare. El vaig veure plorar vàries vegades per això.
Per a mi, doncs, l’acte de les Borges significa molt, perquè sento que s'ha tancat un cercle en la família Boldú. Un home desaparegut durant més de 70 anys (bé, desaparegut no, sinó la seva història, de la que pràcticament no sabíem res) i de cop es fa aquest homenatge i surt de la foscor i es fa visible, públic. Estant aquí sento que estic honorant el meu pare i el meu padrí.
M.A. – Com va ser la recuperació d'aquesta història? Quan comenceu a obtenir informació?
M.B. – Temps enrere ja havíem mirat d'indagar alguna cosa, però no sabíem on buscar. De fet, fa poc que em vaig assabentar que el segon cognom del meu padrí era Corbella, si ho hagués sabut abans hauria sigut més fàcil. I va ser enguany que vaig notar de nou la inquietud de preguntar pel padrí, però tampoc sabia per on començar. Ma germana i el seu marit també havien començat a moure coses pel seu compte, sense haver-nos posat d'acord. Fins que vaig rebre un correu de l'Adrià en què em feia una explicació de tota aquesta iniciativa que s’ha fet a les Borges. Em vaig quedar en xoc, no sabia què estava passant, no sabia què eren aquestes llambordes, no sabia què dir, no sabia si trucar-lo o no, suposo que ell igual. Em vaig emocionar molt.
M.A. – I decidiu fer el viatge.
M.B. – No estava als meus plans, clar, i així tan ràpid... Som treballadors autònoms, i si no produeixes no ingresses. D’entrada, planificar un viatge des de Miami i en tan pocs dies ho vaig veure inviable, però alguna cosa em deia que ho havia de fer, que feia temps que havia estat buscant això i hi havia de ser, havia d'honorar la memòria del meu padrí i del meu pare. Era un fet històric, familiar, i una manera de tancar el cercle, de sanar tant dolor, tanta tristesa, tantes coses. Finalment decideixo vindre i li comunico a l'Adrià, que també va quedar sorprès, perquè va ser qüestió de poques hores. I, al final, la meva dona i la nena també van voler vindre. Per mi és espectacular que elles també hagin pogut ser aquí. Encara em falten moltes coses per saber del meu padrí, suposo que n'aniran sortint, però crec que va tenir un rol important a l'hora de defensar el seu país i els seus ideals. Gràcies a l'Adrià he pogut saber molt més sobre el tema i sobre les meves arrels, i n’estic aprenent.
(foto: X. Minguella)
(foto: X. Minguella)