L’any 1990 es va inaugurar al Passeig del Terrall de les Borges Blanques, al costat de la biblioteca, el monument als deportats garriguencs als camps nazis, impulsat per l’Amical de Mauthausen. En aquell moment, el secretari de l’entitat era Joan Esteve Llussà, nascut a les Borges i que, acabada la Guerra, es va haver d’exiliar a França, on el 1939 seria detingut per la Gestapo. Va ser internat al camp de Vernet d’Arieja i traslladat al camp de Dachau (Alemanya) el 1944. El trasllat va ser en el conegut posteriorment com a “tren fantasma”,on també viatjaven altres garriguencs, com Josep Anton Rey Oriol, de l’Albagés. El tren va deambular de sud a nord durant dos mesos, sota els bombardejos aliats i els sabotatges del maquis.

Miraculosament, Joan Esteve es va poder escapar del tren durant el trasllat i, a l’acabar la Segona Guerra Mundial, es va quedar a viure a França. Al cap dels anys va tornar a Catalunya, on es va implicar amb la recuperació de la memòria dels deportats a través de l’Amical de Mauthausen. Els últims anys els va passar entre Barcelona, Sant Pere Pescador i Vénissieux (prop de Lió). El seu nom és un dels set que el diumenge 25 van ser homenatjats a les Borges amb la col·locació de les llambordes stolpersteine, en un acte presidit pel conseller de Justícia i Qualitat Democràtica de la Generalitat, Ramon Espadaler.

Vam aprofitar per conversar breument amb la seva filla, Blanca Esteve, que recorda molt bé la implicació del seu pare en les lluites per la llibertat i la democràcia, un neguit que ella també va assumir i continuar.

(foto: X. Minguella)

Què significa per a vostè l'acte d'avui?
Un reconeixement a tots els sacrificis i totes les lluites que va dur a terme el meu pare i que nosaltres també portem, de lluita per la pau i moltes altres causes. I tinc la impressió que amb aquest acte simbòlic estic obligada a continuar lluitant encara més i seguir els passos del meu pare, que em va inculcar que ser diferent no és un obstacle, al contrari, és una força.

En moltes famílies, tot això va quedar envoltat de silencis. Era el vostre cas?
No, nosaltres n'havíem parlat molt, tot i que el meu pare tenia temporades que no volia que en parléssim, com si tingués mals dies de tant en tant. Tinc una neta, de 20 anys, que tot i no haver conegut el seu besavi, també en sap la història, la deportació, etc. Ell sempre va militar a la Federació de Deportats i quan es va jubilar i va anar a viure a Barcelona, es va posar a l'Amical de Mauthausen. Jo sempre he viscut en aquest ambient, amb aquesta herència. El meu pare sempre deia "que mai més torni tot això", però avui dia sento les notícies i penso que la història es repeteix, d'una altra manera però torna a ser present.

Ell va tornar alguna vegada a les Borges?
Sí, sovint, cada vegada que en tenia ocasió. Quan es va fer el monument del Terrall en honor als deportats, per ell va ser un goig enorme. Aquí hi tenia família, les germanes Alsinet eren cosines seves, i ell sempre deia "aquestes són les meves germanes de veritat", i jo sóc cosina del Pere Giné, campaner. Per nosaltres, les Borges forma part de la nostra vida, no és aquell poble de l'avi i prou sinó que forma part de la nostra cultura. Al juliol vull vindre amb els meus fills. La meva mare, a més, havia viscut a Juneda i tinc uns avis enterrats a Juneda i uns a les Borges. Aquests dies, passejant per les Borges, no parava de parlar imaginàriament amb el meu pare, dient-li "mira, estic aquí, pels carrers on passaves tu". Els meus fills no han pogut vindre però m'han insistit que fes moltes fotos i els les enviés.