[entrevista publicada el 2021 a SomGarrigues, núm. 549]

MIQUEL ANDREU - Quin ambient polític es respirava en aquells temps a Madrid?

JOSEP PAU - El 1980 va ser un any raríssim, per moltíssimes coses. Va ser, per exemple, el primer any que hi va haver eleccions autonòmiques a Catalunya i el País Basc, hi va haver el referèndum d'autonomia a Andalusia, hi havia una crisi econòmica brutal, va ser l'any de més atemptats, tant d'ETA com de la ultradreta, hi va haver una moció de censura del PSOE contra Suárez (UCD), es va aprovar la llei del divorci, a la qual s'oposaven els sectors més conservadors, etc. Tot plegat va fer que hi hagués diversa gent que estigués bastant nerviosa i que confluís en el 23-F, encara que tinguessin objectius diferents. Sense aquell context no s'hagués produït aquella situació, això és evident.

M.A. - Com recordes l'entrada dels agents de Tejero a l'hemicicle? On estaves situat?

J.P. - Estava al mig, cap dalt, amb una molt bona perspectiva. Primer no sabies si era teatre o anava de veritat, fins que vam sentir els trets. De totes maneres, quan vam veure Tejero, que ja havia estat detingut i jutjat per l'operació Galàxia [intent de cop d'Estat el 1978], ens vam adonar que sí que era un cop, que no era comèdia. Les primeres tres o quatre hores va ser una situació molt tensa, sobretot quan, en un moment determinat, els guàrdies civils van fer un munt de cadires al mig de la sala per cremar-lo si s'apagaven els llums. Quan es van em portar Suárez, Gutiérrez Mellado, Felipe González, Carrillo,  Sahagún [ministre de Defensa], també va ser molt tens, perquè no sabíem què passaria. En aquelles primeres hores, els mateixos agents s'anaven dient que a València els havien secundat, que a Sevilla també, etc., per desanimar-nos i per animar-se ells mateixos, però a partir de la mitjanit vam veure que estaven més nerviosos, amb una altra actitud, més seca.

M.A. - Sense els telèfons mòbils d'avui dia, la incomunicació devia generar més incertesa, encara.

J.P. - És clar, és clar. Abril Martorell [diputat valencià de la UCD] tenia un transistoret a la butxaca, que tampoc podia escoltar gaire, i el que devia poder sentir ho deia al del costat i el missatge anava passant, desvirtuat, com el joc del telèfon. Fora d'aquests comentaris, de notícies no en vam tindre. A partir de la una ja era qüestió de matar el temps, pràcticament. Els vèiem nerviosos, entraven i sortien. L'única novetat va ser que se'ls va ajuntar un comandant de la Brunete, que va vindre amb una companyia de la Policia Militar, però no van entrar. Entre les 8 i les 9 van fer sortir les dones, al meu darrere hi havia Maria Rúbies i li vam dir que truqués a casa per dir que estàvem bé. La veritat és que vam patir. Pensa que durant 20 anys no vaig voler veure les imatges del Congrés que s'han vist tantes vegades, em posava nerviós.

M.A. - El discurs del rei no el vau veure ni sentir, en aquell moment.

J.P. - No, no. Vam saber que l'havia fet quan ja s'havia acabat tot plegat, i perquè havia anat circulant el comentari de boca-orella.

M.A. - Creus que s'ha explicat tot, del 23 F, o encara hi ha zones fosques?

J.P. - Com deia l'altre dia a Lleida l'historiador Xavier Casals, la fotografia la tenim, però hi ha alguns aspectes de la fotografia que estan una mica borrosos. Tothom ha parlat, se n'ha fet llibres des de tots costats i el que amaguen uns ho treuen els altres i el quadre general queda bastant complet. També és veritat, però, que en un cop d'Estat de papers no n'hi ha. Es diu que hi pot haver alguna cinta de comunicacions gravades entre implicats. Això i el paper d'alguns agents del Cesid és el que caldria aclarir. D'altra banda, els protagonistes més importants són morts. Potser quan faci 50 anys i desclassifiquin els papers que hi ha surt alguna cosa, però tothom diu que el que hi ha ja va sortir al judici.

M.A. - Hi ha qui diu que, en el fons, el cop va triomfar, en el sentit d'evitar canvis més profunds.

J.P. - Fa pensar en allò de les novel·les d'intriga o conspiracions, que penses a qui beneficien els fets. És indubtable que la figura del rei, que fins llavors estava en precari, va quedar consolidada. Si ell hagués volgut, el cop hauria triomfat. Al judici hi va haver militars que van dir que ells no van sortir al carrer perquè el rei els va dir que s'aturessin. Tothom va pensar que si va parar aquest cop, en podria parar un altre. També és cert que, a partir d'aquell moment, els militars van quedar una mica desprestigiats i d'aquest tipus d'operacions ja no se'n van plantejar més. El nou ministre, Alberto Oliart, era molt seriós i va fer canvis. Una altra conseqüència important va ser que el govern de Calvo Sotelo va apostar decididament per entrar a l'OTAN, deixar els titubejos o el no-alineament anterior de Suárez i evitar qualsevol altra possible vel·leïtat.

M.A. - Com veus els moviments que hi ha actualment dins l'exèrcit espanyol, que sembla trufat d'elements d'extrema dreta cada vegada més desacomplexats?

J.P. - Amb el temps, jo vaig estar després a la Comissió de Defensa i vaig poder conèixer bona part de l'exèrcit. De ser un exèrcit absolutament franquista es va anar modernitzant. Que queden vestigis i certs sectors d'aquests? Segur. L'altre dia vaig llegir que en una unitat de l'exèrcit alemany hi havien detectat ultres i Merkel la va dissoldre; a França alguna cosa similar... Vull dir que a aquests sectors els atreu l'exèrcit, el tema de l'armament, etc., però crec que són minoritaris. Estan més desacomplexats, sí, perquè tothom pensa que ho pot dir tot, molts estan a la reserva i diuen el que no gosaven dir en actiu, però penso que avui és impensable una cosa com aquella. Cal tenir en compte, això sí, que hi ha hagut el fenomen de Vox. L'extrema dreta hi era, però no tenia una representació parlamentària explícita i ara, al tindre-la, s'han envalentonat.