Miquel Andreu - Una diferència evident entre Quaresma i ramadà és la intensitat amb què es viu. 
Mar Griera - Quan hi ha hagut una història de monopoli religiós i una posterior secularització, la pràctica religiosa va quedant "culturalitzada", absorbida, i passa a ser un catolicisme banal, que gairebé no el veiem però hi és: a la missa amb què comença una festa major, als noms de carrers, al calendari. Queda impregnat en la dimensió cultural, mentre que la dimensió devocional perd pes. Amb l'Islam, el fet d'estar en minoria el fa molt més visible, perquè no és percebut com a natural, no hi ha hagut aquest procés de "culturalització", però la dimensió devocional hi continua sent molt important, i a vegades més en la diàspora, perquè fa d'aglutinador comunitari. El ramadà ha tingut una capacitat de perviure com a moment molt rellevant en el context musulmà que la Quaresma no ha tingut en el context cristià. Sovint mirem el ramadà només com a penitència, la duresa del dejuni, i oblidem que el trencament diari, l'iftar, és una festa, un moment de trobada, de cuina, de gastronomia. Aquesta vinculació amb la comunitat, i especialment quan s'està en minoria, és important, i més quan aquesta minoria és qüestionada. El Nadal el celebra quasi tothom, i també va vinculat a una gastronomia, a uns gustos alimentaris, a una música, hi ha tota una dimensió sensorial molt important.

M.A. - En unes jornades de 'Cristianisme i Justícia' parlaves de la separació entre religió com a identitat cultural i religió com a experiència de transcendència. S'han anat desequilibrant les dues vessants? 
M.G. - No és que ara ja no es busqui la transcendència, però emergeixen moltes més institucions que poden respondre a aquesta necessitat, i no són les religions tradicionals. Històricament, la religió catòlica o la musulmana et proporcionaven una identitat cultural i, alhora, els mecanismes per connectar amb un més enllà, amb tu mateix, o amb aquesta sensació de transcendència. En societats com la nostra, això es desdobla: hi ha qui viu la transcendència anant a missa i hi ha molta altra gent que no, que pot celebrar el Nadal amb la família, li preguntes si és religiós i diu que no, i després va a la muntanya i troba la transcendència fent cims. Tinc una cosina que quan m'explica una ultramarató, ho viu com una experiència mística. Ara hi ha molts més espais on buscar la transcendència, ja no és només cosa de les religions. Molta gent viu la identitat cultural i l'experiència de transcendència de forma separada, fins i tot contradictòria. Hi ha qui fa ioga i meditació budista i canta mantres, i no s'identifica amb la religió que hi va associada, i a la inversa, hi ha qui s'identifica com a catòlic i no va mai a missa, ni resa ni viu la dimensió espiritual.

M.A. - Sigui amb la Quaresma, sigui amb el ramadà, sigui amb altres pràctiques, tothom necessita reflexió i recolliment, vaja. 
M.G. - Pots trobar sessions de mindfulness en un CAP, impartides per una infermera, i semblen una intervenció terapèutica, però no és tan diferent a un retir religiós, a un dejuni o a  una pregària. Són recerques de transcendència. Pot ser una transcendència que et porti més enllà de l'ara i aquí, a buscar una salvació, o pot ser una transcendència immanent, centrada a frenar l'acceleració, en trobar un espai de pau. En un món com el nostre, no és cap anacronisme.

M.A. - Aquestes pràctiques fora de les religions tradicionals són més individualistes que comunitàries?
M.G. - L'experiència de transcendència es pot buscar de forma comunitària, estructurada, dins una institució clàssica, o de forma desestructurada, a vegades a través del mercat. És paradoxal que diguem que les religions tradicionals estan vinculades al patriarcat, al control, al domini (i és veritat que hi ha hagut aquesta dimensió) però després busques l'experiència mercantilitzada, amb discursos molt orientats a ser un individu productor; l"autooptimització" del capitalisme avançat, que ens demana fer meditació no per trencar res, sinó per ser més productius. Dit això, és difícil fer un veredicte general i dir "tot això és individualista, això no, tot això és conservador, això no". Depèn del context i de com es viu.

M.A. - La Covid va ser un punt d'inflexió en religiositat? 
M.G. - Les dades que tenim no ho indiquen, ni amb la religiositat ni amb aquest altre tipus de pràctiques. El que augmenta és la gamma de grisos. Si històricament parlàvem d'una població atea o religiosa com a dos blocs separats, ara el dibuix és molt més complex. Creix la gent que es declara agnòstica, creixen els que es consideren catòlics però no van mai a missa, creixen els que es diuen catòlics però alhora fan ioga... Creix també l'ús desregulat dels símbols religiosos. Rosalia pot sortir vestida de monja i a Madonna fa uns anys se li van tirar a sobre, o a Sinéad O'Connor la van excomulgar. La institució religiosa ja no té la capacitat de regular sobre els símbols, ha perdut el monopoli i ha entrat el mercat, les xarxes socials...  Pots trobar llibres de ioga per a gats, per exemple, quan el ioga neix en una tradició determinada, filosòfica, espiritual... Clar, això apareix completament deslligat. Hi ha una descontextualització, una certa banalització de tradicions espirituals per ser consumides en el mercat. I és veritat que hi ha una intensificació de certes comunitats religioses que es refugien en la pròpia pràctica. Passa al món musulmà, i passa també molt, i a l'alça, al món catòlic, amb grups com Hakuna, els retirs d'Effetà, un catolicisme que es replega sobre ell mateix; i al món evangèlic, que té expansió a Amèrica Llatina, també. Hi ha molts moviments i pot semblar que creixi la religiositat, però el que passa és que es transforma. En termes generals, segons les dades que tenim, la nostra societat és avui més secularitzada que fa deu anys.