Aquests dies estic llegint el darrer llibre del recentment traspassat Josep Maria Albaigés, Històries de l’any de la picor, una biografia de la història de la seva família, de les penúries de la guerra i la postguerra en un poble com Juneda, agrícola i, com molt bé retrata Albaigés, de cases ni riques ni pobres. De l’anar passant i l’anar fent. Una història perfectament extrapolable a la resta de les famílies i cases d’aquella època i que demostra la ferocitat dels temps i la misèria i dificultats d’una època que no hem d’oblidar que no cau pas tan lluny.

Avui, fent el tallat reglamentari de cada matí a les deu i mitja del matí, se m’ha assegut un senyor al costat d’uns quasi vuitanta anys que, al veure que m’estava embolicant una cigarreta mentre fullejava el diari del dia, m’ha comentat que què era això. Li he contestat que es tractava de tabac de liar, que és més econòmic i que d’aquesta manera un pot fumar molta menys quantitat. “Jo, al poble, en aquella època, anava a l’estanc a buscar Celtes per a mon pare. I si em sobraven alguns cèntims, me’n comprava algun per a mi d’amagat”, em comenta. Però era una altra època.

Ja està, just al moment que llegeixo sobre aquelles èpoques, em trobo un dels supervivents que m’explicarà anècdotes i històries de misèries.

- Ostres, Celtes?
- Sí, mon pare fumava Celtes i n’hi anava a comprar.
- I ara, què feu?
- Res, passejar i anar a mirar les obres del Mercat del Pla, que m’agrada molt com ha quedat.
- Molt bé, repassant si algun manobre posa un totxo malament?
- Sí, i després, tirant avall, pararé en alguna casa, que per deu euros n’hi ha que te la mamen.
- ...
- Sí, home, i per cinc euros també.
- Vaja...

Final de conversa. Knockout directe, al mentó. El conversant em deixa estabornit i sense cap tipus de rèplica lògica. Potser la gana i la misèria que va passar en el passat se li va anar acumulant. Sigui com sigui, una anècdota que explica el romanticisme del passat, per a les coses bones i les dolentes.

[article publicat al núm 372 de SomGarrigues]