Aquests dies se m’ha clavat al cap una veu extremadament bella, suau, fràgil i elegant: la de la Clara Viñals, del grup Renaldo&Clara. Com si et cantés a cau d’orella, amb una guitarra a les mans i lletres marcadament occidentals, a un el transporta, a ulls clucs, a algun lloc proper d’aquí. M’imagino Almacelles, Agramunt, Vinaixa o la partida de Llívia. Tant és.

Em paro a Migrador, una lletra que em provoca certa malenconia i emoció a parts iguals: “Pretens emportar-me cap a climes menys secs, com farien cent ocells. Comprèn que vulgui quedar-me aquí, igual que entenc que vols marxar. Per molt que allà fumis sempre al meu costat, la boira no em rodejarà.” Potser és la meva ignorància supina, però és el primer cop que escolto una defensa del territori davant dels que ens volen fer marxar a altres zones més suaus.

Sempre m’ha fet certa ràbia l’aversió cap a la nostra terra per part de la gent d’altres indrets, que tenen l’etiqueta de suposat millor paisatge del món, quan es tracta, en molts casos, de zones massificades que acaben amb una platja amb dos pins. D’acord que el nostre clima és més intens que altres zones del país, però no per això l’hem d’abandonar tot just començar.

Als que es queixen que aquí hi fa molta calor o que hi ha boira, els diria que, encara que els sembli impossible, hi ha llocs del món on hi plou cada dia, gent que viu al desert i gent que viu tot l’any a temperatures sota zero. I no es mor ningú. A Catalunya sembla que o visquis al litoral amb el clima tropical o a la resta del país hagis de sobreviure amb penúries. No és això, senyores i senyors.

[article publicat al núm 382 de SomGarrigues]