Opinió

Editorial

Garantir l’aigua, essencial

El cas que expliquem a la pàgina 8 exemplifica la situació del camp garriguenc respecte als regadius: la necessitat de tenir l’aigua assegurada. A vegades se’ns ha volgut fer creure que aquí hi havia un clam per a la transformació de conreus i l’arribada de grans dotacions d’aigua, però qualsevol que ho visqui de primera mà o pari l’orella sap que el que vol i necessita el pagès són dues coses: l’aigua suficient –ni més ni menys– per garantir la producció i uns bons preus al mercat. L’objectiu? Poder viure de la terra, així de simple i així de complicat.

Sobre els preus del mercat hi actuen factors difícilment controlables quan s’està immers en cadenes gestionades per tercers i a escala internacional, però sobre l’aigua, és innegable l’efecte positiu que han tingut a la comarca experiències com les del Garrigues Sud i el Segrià Sud. Són xarxes posades en marxa a mitjans dels 2000 i que han anat funcionant al marge del Segarra-Garrigues. Amb dotacions d’entre uns 1.300 i uns 2.000 m3 per hectàrea, permeten fer arribar el reg de suport als camps i parar el cop en èpoques de sequera asfixiant com la d’aquest any. En el fons, això és el que s’ha demanat sempre: no dependre només del que pugui ploure.

A l’Espluga Calba, la petita comunitat de regants local ha anat tirant de l’aigua dels aqüífers amb dotacions fins i tot inferiors a les que es consideren reg de suport. Ara, però, ja no es pot més. 250 m3 és del tot insuficient. D’aquí l’encert a buscar la solució amb una connexió al Segarra-Garrigues, aprofitant tant la xarxa pròpia com la bassa del canal, que fa temps que espera la difícil adhesió de regants. Es parla que, així, es podrien tenir 750 m3, cosa que ja salvaria més d’una collita. Com les que pot salvar l’ampliació del Garrigues Sud cap a la Pobla de Cérvoles de què parlàvem al número anterior.

Al final, allò que està portant certa tranquil·litat a la pagesia no és la grandiloqüència ni inversors forans, sinó xarxes de reg de dimensions ajustades a la realitat i sense costos inassumibles. El sentit comú es va imposant.