Continuem amb els oficis dels nostres avis.

El perfil ocupacional més innovador l’oferien els reparadors de ràdios, com eren els senyors Gras Palou, Sebastià Cornudella, Pere Viles, Joan Serra i Rafel Llauradó. Hi podríem afegir la sorprenent impremta Giribet i l’impressor Martí, que a més subministrava objectes d’escriptori. També molts recordem l’agradable establiment del senyor Puigdengoles: “Materiales de escritorio, cosmética y perfumería”. A poca distància obria portes el sempre elegant Josep Salamó, sí, el Plateoro, amistosa competència del Gonsalo de la Plaça.

A tot això, l’empresa menys convencional era a Juneda, on el senyor Bonaventura Bertran anunciava a la seva clientela “Comestibles, perfumería i tractor para labranza”.

Prosseguim els retrats professionals parlant de l’emblemàtic Garaje Central, del senyor Andreu –el garatge del Salvador–, representant de Montesa i punt de trobada i tertúlia dels pagesos de la comarca. El Garaje Moderno, Servicio Vespa, instaurat pel senyor Valero, i el taller Figuerola, especialitzat en premses hidràuliques.

A principis del 1960 anaven de baixa uns mecànics que anys enrere no s’acabaven la feina: els senyors Peries, Olivart i Domènech, acreditats reparadors de bicicletes. Un altre segment productiu el constituïen els constructors de carros, 14 a la comarca. La feina no era fàcil: calia coneixements molt específics i una gran habilitat.

Les fleques foren molt nombroses. Em pregunto com podien guanyar-se la vida els 8 forns de pa d’Arbeca i els 5 de Belianes. A les Borges en teníem 10 i a Juneda 7. Sovintejaven els tiquets bescanviables per 2, 5, 10 o més quilos de pa. Un pagès podia baratar llenya o feixos de rama d’oliver, necessaris per al forn, a canvi de pa. Encara en tinc alguns, d’aquests tiquets.
Pel que fa a pasteleries, enviem un dolç record als senyors Fidel Jiménez, Ramon Niubó i Pau Camí. A Cervià obrava Josep Martí i Joan Miró a Juneda.

L’únic ofici que no em veuria amb cor de fer és el de recol·lector de sangoneres, ocupació poc freqüent a les Garrigues. Els metges recomanaven els tractaments amb sangoneres i, per tant, calia atrapar- les, cosa que feien les dones. Es posaven dins les séquies on n’hi podia haver i, un cop les cames en quedaven plenes, sortien i s’esperaven que els animalons els xuclessin la sang fins a estar ben unflats, moment que ja se’ls podien treure. Abans no, perquè les mandíbules restaven enganxades a la pell i ja no servien.

També és xocant la quantitat de metges que hi havia. Recordem els doctors Riu, Pagès i Roco de les Borges –a més del dentista Verdié–, don Segismundo Braguer i Mariano Sorolla a Cervià, doctors Iglesies i Ardiaca a Torregrossa, a Juneda els doctors Tarazona i Solans, a Puiggròs Garcia Teixidó i el doctor Amorós Griñó a l’Albi.

Amigues i amics de SomGarrigues, que tingueu salut i bones festes!