És la primera vegada que passo una tardor catalana estirat a la platja i envoltat de palmeres. I està bé. Davant hi ha un padrí assegut en una butaca de vímet encoixinada. S'ha pres una tassa de cafè i ara s'adorm. El cambrer li retira els plats del dinar. Això el desvetlla una mica, però res, a poc a poc li torna la passió de son. La gorra que calça li pesa i li fa comptar frares. I ara penso que m'agradaria veure'l despertar al cap de mitja horeta en un cafè de poble.

Canviar la còmoda butaca per la clàssica cadira de bar. La llum del mar que ara se li reflecteix a la cara per la del sol que es va ponent darrere les teulades. Envoltat de companys que la fan petar i juguen al dòmino, i una tele que, de fons, no para de repetir una vegada i una altra el que ja sabem. Llavors, una vegada oberts els ulls i passat el primer xoc, s'alçaria, sortiria al carrer, i en veure l'espectacle, potser diria que s'imaginava el Cel d'una altra manera.