El relat que ara llegireu neix de la Trobada d'Estudiosos de les Garrigues referent als gravats mariners descoberts al terme municipal de l'Albi. En ple cor de la comarca, a l'aixopluc d'una balma, hi ha la representació d'uns antics vaixells de vela que naveguen. És un patrimoni ben nostre que cal conèixer, protegir i divulgar... almenys això últim és el que ara faig.

Per historiar un argument prendrem el model d'un jove garriguenc que s'allista com a mariner. No us sorprengui la seva determinació: a la nostra comarca de tant en tant les accions prenen el lloc a les paraules. En aquella època l'avenç de molts joves tenia un horitzó força limitat on quasi l'única sortida assequible era la milícia o la vida monacal... no és fàcil que la sort vingui a buscar-te al poble. Com altres vegades, viatjarem en el temps per esbrinar l'aventura d'aquest avantpassat en el seu periple marí. Per documentar-me millor he visitat el Museu Marítim de Barcelona i la seva exposició temporal Catalunya mar enllà, visita que us recomano.

Els reclutadors tenien instruccions de prometre fins on calgués per tal d'allistar jovent, atès que la flota patia un greu problema: no tenia mariners. La culpa d'això era la febre groga, transmesa per la tripulació dels vaixells provinents del Carib, dita així per la coloració groguenca dels ulls i la pell dels afectats, la icterícia. Entre 1802 i 1804 havia mort 60.000 persones, la majoria de pobles de la costa. Per tant, s'organitzà una precipitada lleva entre gent molt diversa i generalment sense cap experiència en les coses del mar. Pel que fa als pagesos, els reclutadors sabien que un bon moment per enllistar-los era en finalitzar la sega.

Diuen al nostre company que el motiu de tot l'enrenou és que Napoleó vol conquistar Anglaterra i per això necessita la prevalença naval; per assolir l'objectiu ha aconseguit agrupar la flota francesa amb l'espanyola sota el comandament de l'almirall Villeneuve. També sent parlar de Nelson, l'almirall de l'Armada Anglesa, un marí a qui fins i tot els enemics respecten. A primers de setembre de 1805 el destinen a un navili de tipus mitjà, el San Agustín, de 74 canons i una tripulació de 711 homes... més gent que a la majoria de pobles. Si bé el San Agustín era espectacular, el superava el Príncipe de Asturias de 112 canons i 1.140 tripulants, comandat per l'almirall Gravina, fill del noble català Joan de Gravina i Montcada. La primera cosa que percep és l'agradable olor de mar... i la segona, que sempre hi ha feina per fer. Forma part d'un grup de mariners catalans gairebé tots de terra endins com ell, però gràcies que va fer amistat amb un veterà alferes mallorquí, que abans fou pagès i corsari, el destinen com a servidor d'una peça d'artilleria a proa de la segona coberta, sota la zona d'abordatge, menys perillosa que la primera, on hi ha la santabàrbara.

Aviat aprèn a desentendre's de la feina -en diuen escaquearse- i que totes les coses s'expressen emprant noms difícils: el sobrevent és el barlovento, de les cordes en diuen cabo, el costat dret és estribor i l'esquerre babor... també que la paga arribarà tard o no arribarà i que la culpa de tot la té el rei Carles, però encara més el ministre Godoy...

La seva missió principal era carregar les bales de 17 quilos, tasca difícil, apta per a algú fort; els artillers anglesos ho tenien millor amb les seves de 3 quilos menys. També fou un dels encarregats d'esbarriar cabassos d'arena per no relliscar amb la sang vessada per les ferides i mutilacions dels companys. Però l'embogiment, per dir-ho d'alguna manera, li vingué amb el primer exercici amb foc real: les aterridores detonacions de la línia de foc, la colpidora olor de pólvora, el retrocés dels canons... vivia sensacions indescriptibles, absolutament allunyades de la calma del seu poble, envoltat de vinya, pins i oliveres.