Tinc un amic que cada diumenge visita la seva filla a Wad-Ras, una jove encara no de 30 anys que va cometre un presumpte delicte pel qual de moment està en preventiva. Visita setmanal, vis-a-vis, paquet, cel·la, DNI, autorització, advocats d'ofici, bon comportament, llitera... Ahir vaig dinar amb una amiga, soltera, de 52 anys, que ha decidit acollir un nen de 12 que no ho ha tingut fàcil, separat dels seus lligams biològics, que ha conviscut en diferents cases, maltractat i havent de defensar les seves samarretes i sabates en un alberg amb altres nens, quan només tenia 7 o 8 anys... Quan això ja no és una sèrie i passa al Vallès, dius, uf! Avui he quedat amb una altra amiga. Està trasbalsada. Una de les seves filles, de 12 anys, li ha dit que pateix des de fa molt de temps i que, per fi, amb llàgrimes i dolor, li ha demanat que l'ajudi, que ella se sent un nen atrapat en un cos de noieta i que ja no pot més... La setmana vinent contactaré amb un amic de la universitat, que no me n'oblidi, té 50 anys, i fa dos mesos va morir la seva dona i mare de les dues nenes que tenen, per un càncer maleït de pit, del petit percentatge que no es curen, dels cabrons... Obro diaris, escolto i miro informatius, m'entren whatsapps en no sé quants grups, sí, potser sí que aquests dies sembla que només importi la política, les eleccions, els pactes... i és important, no dic que no. Tanmateix, n'hi ha tantes de realitats, invisibles, quotidianes, no mediàtiques. Què voleu que us digui, jo penso en els meus amics. Com els que deveu tenir vosaltres. I dels que ni diaris, ni xarxes ni polítics en parlen.