Trobar a faltar al nostre territori i la nostra gent quan marxem lluny és quelcom natural en la nostra vida. Així ho vaig sentir quan tot just fa quatre anys vaig traslladar-me del cor de Catalunya cap a la capital de les Garrigues. És cert que tinc un lligam especial amb Manresa, però des de ben petita que les Borges Blanques ha estat la meua segona casa i he desenvolupat un fort sentiment de pertinença i orgull de poble. Però ara que fa dues setmanes que vaig iniciar el meu intercanvi a Santiago, la gran metròpoli xilena, és quan realment me n'adono com són de bonics els escenaris de les Garrigues i com és d'increïble l'amplitud del seu cel sense xemeneies que es confonguin amb el color del cel.

Jo sempre he volgut conèixer món i, sent sincera, he de dir que ara mateix no tornaria al poble, viatjar és molt gratificant i m'agrada, però he de reconèixer que és inevitable sentir enyorança.

Enyoro la seua gent i, per descomptat, el seu accent. Trobo a faltar l'aire fresc, els camps de coloraines al tocar de casa i, fins i tot, les iaies que vigilen. Les festes majors, els sopars a la fresca, l'oli i la fruita de la cooperativa. El pagès que llaura amb el tractor, els nens que corren per la plaça i la cervesa al bar de sempre.

Cuideu molt del poble i no deixeu que el canviïn. Recordeu-lo, estimeu-lo i conserveu-ne l'essència.