Diu Vandana Shiva que l'aliment ha entrat en conflicte amb si mateix perquè ha sigut arrencat amb violència del teixit del qual forma part. Amb aquesta frase, començava fa dues setmanes una xerrada a Pedreguer (Alacant), en el marc del seu Pla Estratègic de Desenvolupament Agrari Sostenible. Una trentena de persones productores, restauradores, tècniques de l'administració i alguna periodista ens vam aplegar per discutir sobre transformació de producte agroalimentari i les oportunitats de futur que pot aportar al territori.

Aquesta gent sabien al que venien...en certa manera. Només arribar, els vaig donar un paper i un bolígraf i vaig demanar que representessin el seu producte, sense cap més altra consigna. Endevineu què? La gran majoria d'aquells dibuixos no ocupaven ni una quarta part del full, i mira que en tenien d'espai! Carabasses, caquis, taronges, alvocats... flotant enmig d'un buit blanquíssim. I llavors: moltes gràcies, podeu seure.

Aquell exercici era el trampolí que ens llançava directes a la gran piscina que és la identitat. I és que, si no som ben conscients del que som, d'on venim, cap on volem anar i com anem a fer-ho, com serem capaces de (sobre)viure dignament? En un món globalitzat, on tot ens traspassa i la indiferència ens anorrea, necessitem, amb urgència, treballar des de la pertinença, per acabar bastint el marc de confiança que ens pugui sostenir, com a persones i com a col·lectiu.

I és precisament d'això del que parla Shiva: de dibuixar l'oliva, l'olivera, el marge de pedra seca, el pagès, la llesca de pa i el setrill. Perquè, si ens saltem aquest pas, la nostra oliva serà només una petita circumferència flotant en el buit, com tantes altres. I llavors sí, parlem d'obradors compartits, de turisme sostenible, de ciutats i de pobles intel·ligents, d'exemples d'èxit... però no oblidem que en la base de tot, hi som nosaltres: el que fem, on i com. I que reduir-ho a una qüestió folklòrica o de màrqueting serà, també, haver perdut.