Quan em disposava a plantejar aquest article, tot pensant en alguna temàtica relacionada amb el territori, no em notava prou valenta per parlar de segons què. La veritat és que la meva veu és la d'una borgenca que fa sis anys que viu a Barcelona i, per tant, quin coneixement puc tindre del que passa a la comarca? Certament, bona part del jovent que som a la gran ciutat mantenim vincles estrets amb el poble d'origen, que es tradueixen en visites familiars periòdiques, la participació en entitats i associacions locals, vacances d'estiu, entre altres. Podríem dir que si bé no hi vivim, hi som, ens movem en un contínuum entre l'arrelament i el desarrelament.

Aquest fenomen té implicacions importants a nivell biogràfic dels que el vivim, ja que viure a cavall de dos mons diferents -però no tan allunyats-, condiciona les nostres identitats. Decidim immigrar a Barcelona en una etapa de la vida marcada per les grans decisions sobre el nostre futur acadèmic i professionals, una etapa d'incertesa que es perllonga fins més enllà de l'entrada al món laboral. Més endavant, un cop finalitzats els estudis sorgeix la disjuntiva sobre si tornar o no al poble, condicionada per la realitat objectiva de trobar-hi feina. Sembla que en els processos decisoris propis del procés vital de transició a la vida adulta que ens toca viure, la variable geogràfica hi afegeix complexitat.

Amb tot això no vull dir que es debiliti el nostre sentiment de pertinença, ans al contrari. Però sí que es generen les condicions per les quals a Barcelona som de fora, de comarques que en diuen, i al poble som els que vivim a la ciutat. Òbviament, existeixen diferents maneres de viure-ho, tot i que en termes emocionals i subjectius totes hem experimentat la sensació de no acabar de ser ni aquí, ni allà.