Moltes vegades he manifestat la preocupació, compartida per molts dels qui escrivim al Som, pel despoblament i envelliment del món rural, pel creixement desaforat i la saturació de les zones urbanes i per la impotència que sentim davant aquest fenomen que difícilment es podia controlar i menys capgirar.

Avui però, amb totes les cauteles possibles, sembla que la pandèmia de la Covid-19 l'hagi deixat una mica en suspens. Sense arribar encara a cap conclusió definitiva, les dades que coneixem ens diuen que, en general, la pandèmia ha afectat més les àrees urbanes que les rurals. Les grans aglomeracions faciliten els contagis i, ara que molts científics afirmen que el virus també es transmet per l'aire, un ambient més net i sanejat pot ajudar a contenir-lo.

Per aquesta raó, el turisme rural i de natura s'ha mantingut bé durant la crisi i, en determinats indrets del país, ja es pot comprovar un cert retorn de persones que vivien en les grans ciutats vers comarques de l'interior i rurals. Reconec que afirmacions d'aquesta mena s'han de fer amb prudència, ja que encara no disposem de dades gaire fiables, ni sabem si seran definitives en funció de com evolucioni la pandèmia i les mesures que s'adoptin per afrontar-la. Potser hi ha una part d'empadronaments tàctics en municipis petits per si tornen els confinaments, però molts ciutadans ho fan després d'una serena reflexió i amb la voluntat de replantejar-se un sistema de vida que no els ha satisfet i que, en part, ha facilitat la situació sanitària que patim.

Tenim evidències que persones jubilades, professionals joves que poden teletreballar i altres col·lectius afectats per ERTO o l'atur han decidit deixar les aglomeracions urbanes per anar, o retornar, a pobles petits.

Per altra banda, la pandèmia també ha posat en qüestió un determinat model d'assistència a la gent gran, basat en grans residències propietat de grups multinacionals i gestionades per un empresariat allunyat de l'entorn social i cultural on es radica i, al mateix temps, ha posat en valor les més petites, gestionades per institucions o empreses més properes.

Aquesta situació, si l'aprofitem, obrirà noves oportunitats per a la comarca. Serà necessari disposar arreu de les infraestructures de telecomunicació més avançades, la fibra òptica i el 5G, que facilitin el teletreball, la connexió dels negocis i activitats de turisme rural, així com la possibilitat d'accedir a tot tipus de formació i d'ensenyaments en línia.

Els serveis bàsics que caldrà oferir: assistència social, salut, educació, cultura, esports, lleure, etc. s'haurien de descentralitzar i gestionar-los de manera eficaç i eficient pels ajuntaments en coordinació amb tots el municipis i el consell comarcal. Per evitar duplicitats i despeses innecessàries, diversos municipis poden utilitzar serveis comuns, però no caldria que aquests es concentrin sempre en els de més habitants.

I cal repensar el model d'urbanisme i d'habitatges en els nostres pobles. Amb uns residents cada vegada més grans i una esperança de vida més llarga, és necessari fer-los més accessibles, amables i adaptats a les seves necessitats. La majoria de les persones grans volen viure, fins que puguin, en la seva casa i entorn habitual, per tant facilitar habitatges més petits i en planta baixa i promoure serveis compartits: d'acompanyament, bugaderia, neteja, compres, cuina, manteniments, etc. hauria de ser una preocupació de les administracions local i comarcal que facilitaria la vida en els pobles de la gent gran i generaria ocupació estable en aquest sector.

Crec que val la pena pensar-hi i actuar. Cal aprofitar aquest moment. Quan la crisi s'hagi resolt moltes coses canviaran, potser no tant com voldríem, però si es generen tendències favorables de retorn a l'espai natural i a vida més tranquil·la i saludable, alguna cosa ja hi haurem guanyat.