La vida associativa al món rural també ha quedat condicionada aquest darrer any. Moltes vides han deixat, totalment o parcialment, de teixir-se en comú. Algunes entitats que sovint programen activitats per dinamitzar la vida cultural als pobles han anat adaptant-se a les alternatives, tot constatant que la virtualitat, segons on i per a què, no acaba de funcionar. Els col·lectius de dones són un cas especial, ja que les persones que els conformen han estat i són aquelles que més pateixen els efectes d'un món en crisi: precarietat laboral, sobrecàrrega de feines de cures, violència institucional...; el conte de sempre, però amplificat. Quan es tracta de grups de suport feminista, deixant a un costat l'activisme de carrer, la presencialitat és necessària. Poder-se trobar i parlar sense embuts en un espai segur, construït des de l'escolta i la confiança mútua, és la clau del seu funcionament. La por i les restriccions han constituït dificultats afegides a l'hora de poder seguir certa cadència o rutina, impedint l'intercanvi, la relació, la pràctica de sostenir-nos entre totes... Des de la closca, però, hem pogut constatar que ens necessitem fortes i unides, ara més que mai, per nosaltres i per al món.

Sabem que el nostre entorn, carn de canó per al neocolonialisme intern, viu sota amenaça constant. Un cop més, els voltors del capital privat, deutors del modus vivendi predador i extractivista metropolità, han fet saltar les alarmes. S'han reactivat plataformes que estaven latents, s'han fet actes i creat lemes. I de nou, s'ha llançat a l'aire innocentment, vull pensar, la pregunta: on són les dones? Les dones hi som, aquí i a altres llocs, encara que no se'ns veja, per raons que conec i altres que ignore. I a més de defensar i cuidar el medi que habitem, algunes ens estem organitzant perquè uns altres voltors, els de la sanitat privada, deixen de fer negoci amb els nostres drets sexuals i reproductius. 

Aviat serà 8 de març i tot es tenyirà de lila. Si no són els carrers, seran les xarxes socials. I hi haurà qui continuarà veient-ho com una celebració: "Feliç dia de la dona!", diran. I nosaltres seguirem, com formiguetes... Sembrant les llavors de lluita i esperança fins que, a aquells que ens veuen com una simple quota, els esclate davant els ulls l'històric mantra: "que ni la terra ni els nostres cossos són territoris de conquesta". Aleshores, quan vegen que sempre hi hem sigut, hauran de preguntar-se: "on hem estat nosaltres?".