La primera columna que vaig escriure aquí, força abans que el coronavirus ens agafés per sorpresa, vaig dedicar-la a la cultura dels bars del poble. De qualsevol bar i qualsevol poble, en realitat. A cadascú li passarà pel cap la imatge d'aquella taula on ha escalfat el cul durant més hores, o totes les vegades que el cambrer li ha insistit que és hora de tancar, o la prudència de trucar una setmana abans per reservar taula perquè és festa major i ja sabem què vol dir això.
Fa poc hem vist com les restriccions derivades de la pandèmia han donat una treva força important a propietaris i treballadors de bars i restaurants. Segurament són moltes les cerveses o els entrepans amb amics que ens hem deixat perdre tots aquests mesos, asseguts ens aquests bars que funcionen ben bé com a punt neuràlgic d'un poble, com l'àgora on ens acabem trobant sempre.
Més enllà de la qüestió sanitària, que no és gens menyspreable, i sempre amb aquell punt de seny, és una gran notícia que puguem tornar a brindar un dissabte a la nit per deixar enrere, encara que sigui una estoneta, aquest fantasma que ja fa més d'un any que ens persegueix.