Veig escrit amb guix el número 18, per sobre d'un altre com esborrat, el 19. Aviat seran les 8. Sona el timbre i un guirigall de veus joves es va apropant. A poc a poc van creuant el llindar de la porta: una nena amb vestit ja d'estiu, un noi amb l'anorac encara d'hivern, xerrant, traient el mòbil i amagant-lo, amb poques ganes de començar. És un moment definitiu. Tens davant 25 persones adolescents descregudes, avorrides la majoria, desmotivades, poc i mal dormides, diuen que cansades. I has de fer alguna cosa, t'has de mostrar segura, amable, motivadora. Hem de ser estrictes però flexibles, consensuar normes però motivar l'espontaneïtat; incloure tothom sense excloure ningú; veure el que plora, escoltar la que crida, mantenir la calma de la resta. I tot això pim pam, sense perdre les bones formes. 4 o 5 classes seguides. Em diu una amiga: "Jo no podria", i jo a vegades penso que tampoc, ho reconec. Però aquelles 25 persones adolescents creuen que sí que puc. Van seient, o no. I veig els ulls somrients de la Núria, que espera tranquil·la la classe d'avui. I sé que avui també valdrà la pena. Demà hi trobaré el 17... dies que falten per les vacances.