Escric aquest article enmig de la cascada de negociacions in extremis que busquen l'acord parlamentari per a l'aprovació dels pressupostos del Govern de la Generalitat de Catalunya per al 2022. De fet, l'altre dia em vaig acostar al Parlament per una negociació sindical. Demanàvem una partida als pressupostos per tal que els investigadors en formació puguin cursar el 4t any de doctorat tal com reconeix l'Estatut del Personal Investigador en Formació. És una reivindicació justa i segur que arriba a bon port. Tanmateix, quan vaig entrar a l'antiga fortalesa borbònica em vaig quedar sorprès de l'ostentació de tot plegat, de la sumptuositat, fins i tot de l'excessivitat. On queda la gent treballadora davant de tant poder? Què deu ser el Parlament comparat amb una Moncloa o una Zarzuela? Les parets senten els crits del carrer o aturen el so que ve de fora? 

Llegint el recull d'article de Josep Termes titulat Història de combat, l'historiador de barri de classe treballadora -com a ell li agradava recordar sempre- hi escrivia que "hem de promocionar gent treballadora, fills de treballadors, a tots els llocs possibles de direcció de la societat i que tinguin sempre present que la seva funció no és el desclassament i passar-se a les classes altes, sinó mantenir la fidelitat a les classes treballadores". No es podria dir més ben dit i ho subscric al cent per cent. Però jo encara diria més, que deien els germans Dupont. Cal promocionar gent treballadora de les Garrigues, sobretot dones, a tots els llocs possibles de direcció i que no s'oblidin mai de quin racó del país provenen. Diguem-ho clar: de quina comarca infradotada i despoblada provenen. I exigir-los, des de baix i, com diria Termes, que hi mantinguin la fidelitat.