L’octubre del 2016, l'IEC firmava la reforma de l'ortografia catalana i a partir d'allí va seguir un rebombori mediàtic a causa de la supressió de la majoria d'accents diacrítics. Posteriorment, també va aparèixer l'esperada gramàtica, amb tota una sèrie de preceptes molt interessants, els quals (tot i que n'hi havia força) ja no van transcendir als mitjans, segurament perquè demanaven un esforç d'interpretació major que no pas la supressió d'accents. Tant a la gramàtica com a l'ortografia, també va passar per alt la gran quantitat de referències dialectals que hi apareixen i que, per tant, pel simple fet de ser-hi, esdevenien ja normatives.

Encara avui hi ha qui no accepta aquestes normes i alguns mitjans mantenen que encara tu dónes i elles vénen, amb accent, tot i que en general crec que l'acceptació és general.

El motiu d'aquest article és fer referència a una part de l'ortografia que ens ha passat desapercebut als parlants de català nord-occidental. De fet, jo mateix no me'n vaig adonar fins que m'ho van comentar des de l'IEC mateix. Es tracta de la normativa que afecta l'accentuació de la vocal e. És un paràgraf que apareix entre les pàgines 94 i 95 (podeu descarregar-vos l'ortografia en PDF i comprovar-ho) i que ens diu que en la tradició ortogràfica valenciana, a partir de les Normes de Castelló (1932), són habituals i acceptables accentuacions tancades, en comptes d'obertes, en algunes paraules que els parlants de nord-occidental pronunciem justament amb e tancada. Es tracta, per exemple, de paraules com alé, café, cinqué, mossén, comprén, francés, admés, pésol, conéixer…

L'ortografia vocàlica catalana s'havia construït basant-se en els dialectes occidentals, pel fet de mantenir la separació de les vocals a, e; o, u àtones. L'accentuació de les es n'era una excepció, però, a partir de la nova ortografia, ja tenim normativa per a escriure-les tal com les pronunciem.