A les darreries del segle XVIII i inicis del XIX, amb les llums de la Il·lustració, varen proliferar una sèrie de règims polítics que es caracteritzaren per l'execució de grans edificis públics, per la realització d'importants obres d'infraestructures, per la divulgació de l'art i la cultura, per l'avenç de la recerca científica, l'exploració i colonització de terres encara desconegudes i l'inici de la mecanització i industrialització que amb més o menys força es va estendre pel nostre entorn.

Les monarquies de l'època i les recents nascudes repúbliques, als EUA o França, varen adoptar una aparença democràtica, que amagava un predomini absolut de la minoria de dirigents polítics i de les elits econòmiques i socials sobre la immensa majoria de les persones a qui anaven dirigides les seves accions.

D'aquest tipus de governació se'n va dir "despotisme il·lustrat", que es defineix  com "tot pel poble, però sense el poble". Els governants, alguns fins i tot de bona fe, consideraven que els ciutadans eren menors d'edat, que no tenien prou criteri per decidir i que convenia donar-los les coses fetes. Això sí, al seu gust! 

Amb el temps es van anar afiançant els sistemes democràtics, caracteritzats per l'equilibri entre els poders legislatiu, executiu i judicial; amb eleccions periòdiques, lliures i plurals. Aquest sistema, tot i tenir defectes, és el millor que s'ha trobat per atorgar la plena sobirania al poble, del qual emanen tots els poders d'un estat.

Amb tot, quan portem dos dècades del segle XXI, en determinats àmbits de la gestió pública i especialment en aquells més propers com el local, on hauria de ser més fluida la relació amb la ciutadania, s'albira un cert retorn al despotisme il·lustrat. Hi ha pressa per fer moltes obres, actuacions i activitats sense comptar amb el parer de les persones a qui van dirigides.

Aquesta actitud amaga la desconfiança envers els electors i una certa pedanteria de creure's per damunt de tot i de tots. La delegació de responsabilitat que es produeix en unes eleccions no és un xec en blanc que autoritza a fer qualsevol cosa als governants. Una norma bàsica que regeix la vida pública és "els ciutadans poden fer tot allò que la llei no els prohibeix i, en canvi, els governants només poden fer allò que les lleis els permeten expressament".

Una democràcia participativa estableix mecanismes de consulta i d'interacció permanent entre representants i representats que permet consultar, consensuar i materialitzar aquelles qüestions que no han estat objecte de debat electoral i aquelles altres que sorgeixen de manera imprevista. Suïssa, els Estats Units i Nova Zelanda en són un bon exemple. 

En canvi, en el nostre entorn, i en diversos àmbits territorials, hem vist algunes actuacions que s'allunyen d'aquesta bona direcció: obres faraòniques d'escassa utilitat, activitats lúdiques i culturals sense públic, ajudes públiques mal dirigides i amb poc control, promocions comercials i turístiques sense resultats palpables,  contractacions de personal sense els requisits legals corresponents, dubtoses consultes de les quals no es respecten els resultats, etc.  
Aquestes pràctiques, que, d'altra banda, no són generals i tampoc exclusives d'algun tipus de govern concret, ens han de fer reflexionar sobre el paper actiu que els ciutadans hem de tenir en el control i seguiment de les accions dels nostres dirigents. Massa sovint ens deixem portar per la cultura de la queixa en els àmbits privats, sense que aquesta arribi en els llocs on es decideixen les qüestions que ens afecten en el dia a dia i, sobretot, les que condicionaran el nostre futur.

Si defugim les nostres responsabilitats, individuals i col·lectives, després no ens podrem queixar que altres, amb més o menys legitimitat, decideixin per nosaltres sobre molts assumptes que no formen part dels debats electorals, però que tenen una importància cabdal en les nostres vides.