Sovint el nostre Ponent ha estat batejat com el Far West català, segurament entès més com a desconegut i despoblat que no pas com a salvatge i violent. El cert és que L'ignot oest (com l'ha batejat Aldomà en el seu recent i molt recomanable assaig) presenta un seguit de característiques geogràfiques, demogràfiques, lingüístiques i econòmiques que li confereixen una identitat ben marcada i alhora li atorguen unes oportunitats de futur, a parer meu, formidables.

L'oest català, el nostre, s'ha deslliurat dels col·lapses circulatoris de la Catalunya litoral (víctima d'embussos de trànsit i de transports públics saturats) de la infame especulació urbanística que expulsa milers de ciutadans de les grans urbs, del turisme de masses que genera feina precària i mal pagada, del fals bilingüisme que està matant el català, de la contaminació acústica i ambiental de moltes zones metropolitanes. Tot això permet creure'ns que vivim en un paradís? És clar que no. Ara bé, la pandèmia no ha fet més que realçar l'economia lligada al sector primari, l'existència d'habitatges grans amb eixida i els horitzons oberts. I en aquests aspectes excel·lim. D'altra banda, som l'únic gran territori que posseeix en abundància aigua, sòl (terreny), mobilitat i capacitat per generar tota l'energia que consumim, en un termini raonable, amb fonts renovables. Constitueixen recursos de naturalesa estratègica que, ben emprats, poden esdevenir decisius i més amb les inquietants perspectives que ofereix el canvi climàtic.

Respecte a l'aigua, de gran qualitat, està cridada a convertir-se en el nostre autèntic petroli, i qui pensi que exagero que analitzi la corba de preus d'un litre d'aigua potable dels darrers trenta anys i faci una projecció dels que pot assolir els trenta propers, considerant que serà un recurs cada cop més minvant arreu. Quant al sòl som, a banda de les Terres de l'Ebre, els únics que encara podem programar terreny industrial i per a habitatges a uns preus competitius i assequibles. Pel que fa a les renovables, altre cop juntament amb les Terres de l'Ebre, només Ponent pot assolir la producció, en pocs anys, de tota l'energia que gastem amb mitjans hidràulics, eòlics i fotovoltaics. ¿Som conscients de la força que tindria, per promocionar-nos en tots els ordres, disposar d'un segell ambiental que ens consagrés com una demarcació sobirana energèticament sense recórrer als combustibles fòssils?

També ens sotgen amenaces, evidentment. L'escassa densitat de població i la seva enorme dispersió configuren una demografia que no afavoreix segons quina mena d'equipaments i d'inversions, que fomenta el despoblament i que dificulta l'existència d'un transport públic que pugui vertebrar el territori. D'altra banda, continuem sense resoldre dos problemes de fons, que afecten la nostra agricultura i ramaderia. Em refereixo que encara processem, envasem i comercialitzem massa poca producció i, per tant, permetem que els industrials i els distribuïdors s'enduguin el tall més substanciós de la cadena de valor. L'altre problema a resoldre urgentment és la incapacitat per aplicar els principis de l'economia circular a les dejeccions ramaderes, per convertir el purins en adob orgànic o biogàs i evitar que segueixin empestant-ho tot. Per cert, no pot ser que les grans i poderoses integradores (que tots sabem quines són) es desentenguin de la seva responsabilitat. 

Ara bé, sospesant avantatges i inconvenients, els primers pesen, de llarg, força més que els segons i poden atorgar-nos qualitat de vida, prosperitat i l'oportunitat de ser capdavanters en la nova economia del Green Deal,  el nou contracte social que ha d'impulsar la imminent revolució que ja truca a la porta. A diferència de la revolució industrial, que ens va afectar d'esquitllentes, aquesta pot ser la primera en segles que podem encapçalar sense quedar-nos relegats.