Manllevo el mateix títol d'aquest article del llibre escrit a quatre mans per Joan Tarragó (pare) i Llibert Tarragó (fill), publicat recentment per l'Editorial Pagès. I l'utilitzo perquè no pot ser d'una altra manera, no solament per la seva profunditat, sinó pel seu significat.

Joan Tarragó, nascut al Vilosell l'any 1914, va estar quatre anys, tres mesos i dotze dies a Mauthausen, sense comptar els mesos que va passar als camps de presoners -stalags- abans d'arribar al camp de concentració nazi.

Un cop alliberat del camp i tornat a casa, a Brive-la-Gaillarde, França, ja mai més quedaria oblidat el seu pas per Mauthausen. La seva dona, la Rosa Esteve, de Vilaverd, i més tard els dos fills del matrimoni, en Llibert (el gran) i el Joan Ramon, heretarien, per sempre més aquella experiència al camp.

"Parèsia de l'extremitat inferior dreta consecutiva a una artrosi dorsolumbar amb cifoscoliosi accentuada", "Antoro-bulbodiodenitis", "Seqüeles de trombosi cerebral amb ictus i parèsia dels membres", "Escleroemfisema"; "Insuficiència masticatòria per pèrdua de la quasi totalitat de les dents de cara maxil·lar". Aquest és un breu resum d'un llarg informe mèdic del Joan. Foren els danys col·laterals, en l'aspecte físic, que va partir en aquell infern. Però de ben segur els danys més profunds eren aquells que no es veien, aquells que li provocaven trastorns depressius greus com els pensaments negatius recurrents, els plors freqüents, l'ansietat o els malsons... "Durant vint-i-set anys he tingut malsons cada nit".

En Joan Tarragó, tornat de Mauthausen, va viure la vida minut a minut, hora a hora, dia a dia, era així. Impregnada de moments estranys, rars, sempre amb l'ai al cor..., i d'aquesta manera fins a l'any 1979, que ell i la seva motxilla descansaren, en part, definitivament.

Aquella herència no marxaria mai. Ni abans, quan el Joan li va demanar al Llibert escriure les seves memòries. 

El Llibert, amb vint anys, i malgrat que li encomanés el seu pare, hi va renunciar, potser ja en tenia prou de veure'l cada dia, potser la memòria ja la recordava observant-lo així com les seqüeles dels horrors viscuts. Potser, en aquella edat, era millor fugir d'allò que havia viscut des de la infància i recórrer món. Sortir a l'exterior per desintoxicar-se d'aquella situació tan traumàtica.

Però l'herència és l'herència i anys més tard, als cinquanta-tres i després de la visita a Mauthausen el 2000, segurament amb el seny més reposat, amb la reflexió i el bagatge cultural, intel·lectual i professional, el Llibert, s'hi va llençar de cap. La desmemòria és pitjor. El silenci és pitjor. El retrobament entre pare i fill era inevitable.

Els alliberats de Mauthausen no van ser ni herois ni supervivents. Van ser uns lluitadors i uns revivents.

Joan i Llibert, pare i fill, una herència impossible d'esborrar.