Per poc que hom s'entretingui repassant els anuaris que analitzen el creixement econòmic i demogràfic per territoris de Catalunya, descobreix de seguida que les Garrigues gairebé sempre figurem a la cua. Acostumem a ser, doncs, una de les tres o quatre comarques amb un PIB més escarransit, que creixen menys i que, per acabar-ho d'adobar, més població perden. Patim, per tant, una hemorràgia demogràfica i econòmica persistent que, si no capgirem les actuals dinàmiques, no té gaire bon pronòstic.
Tradicionalment hem identificat un parell de causes determinants, que podien explicar aquesta davallada econòmica i demogràfica de forma poc o molt convincent. Una era la manca d'aigua, perquè només la part nord de la comarca, i encara, parcialment, disposava d'aigua per regar i la ramaderia intensiva i això condemnava la resta a haver de subsistir aferrada a una economia de secà precària i de collites sempre incertes i minvants. L'altra causa era que estàvem mal comunicats i això ens abocava a esdevenir una perifèria mal connectada amb els centres més puixants i on difícilment ningú volia invertir.
L'alliberament recent dels peatges de l'autopista AP-2 i la implantació de la infraestructura hidràulica del canal Segarra-Garrigues aquests darrers anys, però, han invalidat les dues causes esmentades. En pocs anys hem esdevingut la comarca de Ponent amb més accessos gratuïts a la millor via d'alta ocupació que travessa la plana de Lleida i la que compta amb unes instal·lacions de reg més modernes i avançades. Per tant, les dues causes que frenaven i entrebancaven el nostre desenvolupament, no solament han desaparegut sinó que ara podem afirmar que l'aigua per als regs i les comunicacions constitueixen dos factors que ens podrien atorgar avantatge competitiu. Si sumem el capital físic invertit en la infraestructura hidràulica del nostre territori i la viària que hi passa i el dividim pel nombre d'habitants que som, podrem concloure que en pocs llocs s'hi ha gastat tant per habitant.
Ara bé, ens hem posat a planificar, programar i invertir per tal de traure profit d'aquestes dues infraestructures cabdals i donar una empenta decisiva que ens impulsi econòmicament i demogràficament? És a dir, som conscients de les oportunitats que se'ns han obert i estem endegant les accions necessàries per treure'n el màxim benefici possible?
La resposta, a parer meu, és rotundament que no. Un exemple: malgrat que tots sabíem la data de caducitat dels peatges, en aquest moment no hi ha disponible sòl industrial flanquejant l'autopista. Els mateixos dirigents locals nostrats que encara segueixen entestats a desdoblar l'N-240, tot i que avui ha esdevingut una de les vies amb un trànsit més fluid i segur, han estat incapaços de promoure aquest sòl industrial. Si de les comunicacions anem cap als regs, quines iniciatives públiques s'han posat en marxa des del territori per tal d'explotar tot el potencial del Segarra-Garrigues, fins ara infrautilitzat? Jo no en conec cap. Resulta que hem estat segles planyent-nos de no tenir aigua i, quan arriba mitjançant una tecnologia molt moderna, ens arronsem. En lloc d'abocar-nos-hi, tot ha estat rondinar per les concentracions parcel·làries i més d'un propietari ha especulat amb el valor afegit que han atorgat als terrenys de secà les expectatives de reg. També hi ha hagut qui s'ha llençat a invertir i transformar les parades eixutes en explotacions modèliques de reg i cal felicitar-los. Ara bé, en conjunt la resposta ha estat més aviat decebedora.
Si ara disposem d'excel·lents comunicacions (a desgrat de la vertebració interna encara defectuosa però relativament fàcil de resoldre), prou aigua subministrada amb una tecnologia de reg eficient, abundant sòl barat i una gran producció d'energia renovable (la més gran per habitant de Ponent) com és que la comarca no arrenca?
Ja seria greu que fos el factor humà el culpable principal de l'esllanguiment que es palesa. Atès que a les Garrigues no comptem amb emprenedors puixants com els de Mollerussa o Tàrrega, i m'estalvio anomenar-los perquè són prou coneguts, encara depenem més dels lideratges polítics. En absència d'una societat civil empresarial forta, doncs, correspon als dirigents polítics locals un major i decisiu protagonisme. Ara bé, més enllà de la bona voluntat que cal suposar-los-hi, no hi veig gaire empenta, ni ambició, ni projectes que engresquin i estirin. Els seus currículums (per a bé i per a mal ens coneixem prou tots) són prims, sense gaire més a aportar a la comunitat que no sigui una gestió de baix perfil (amb tics populistes) i submisa envers els seus propis partits i les altres administracions que poden actuar a la comarca. Semblen més interessats a perpetuar-se al poder que no pas a liderar la revolució que necessitem urgentment.
