Les Garrigues sempre ha tingut un problema de vertebració interna, que no hem pogut acabar de resoldre del tot, malgrat alguns avenços. Si bé actualment l'alliberament del peatge de l'autopista -del qual s'ha derivat una millora substancial de la fluïdesa i la seguretat del trànsit de l'N-240 arran del desviament del transport pesant cap a l'AP-2- ens ha convertit potser en la comarca de Ponent més ben comunicada amb la resta del país, pel que fa al trànsit dins de la comarca seguim tenint deficiències greus.
Avui, tenint en compte la mobilitat que atorga al vehicle privat, una comarca mal vertebrada no és altra cosa que una comarca esbocinada i amb poderoses tendències centrífugues. Aquestes tendències centrífugues no cal dir que contribueixen a dispersar esforços i a crear conflictes d'identitat, alhora que dificulten l'adopció d'estratègies conjuntes que permetin assolir prou massa crítica per tal de consolidar bons serveis i equipaments públics, un comerç potent i una xarxa dinàmica d'intercanvis econòmics.
Quant tarda actualment un habitant de Fulleda per anar a Bellaguarda? I un de Bovera per desplaçar-se fins a Juneda? I un de la Granadella o un de les Borges per arribar a l'altra població? Estarem d'acord que, per ser que només voregem els 20.000 habitants, tarda massa i té massa incentius per no anar-hi, si no és per casualitat. De fet, molts garriguencs no són conscients d'aquestes dificultats de comunicació perquè fa anys i panys que no recorren les Garrigues, més enllà dels pobles de la vora. Segurament, bona colla dels que viuen al nord de la demarcació no han posat els peus mai al sud i als del sud, si fa o no fa, els passa el mateix respecte a les poblacions del nord, si no és per realitzar un dels escassos tràmits administratius que gestiona el Consell Comarcal.
Darrerament, s'ha sotmès a debat la necessitat de convertir la pista de tot just una quinzena de quilòmetres que va de Torrebesses (a peu de la C-12) fins a la C-233 en un trencall entre Castelldans i l'Albagés. Compren un trajecte relativament planer que discorre també per Granyena i el Cogul i podria esdevenir un minieix transversal molt útil que atansaria les poblacions del Sud a les del Nord i viceversa, que ara sovint semblen dos mons distants. Estem parlant d'un tram curt però estratègicament situat que cosiria internament la comarca i que pal·liaria allò que l'orografia (les valls rebregades orientades generalment d'est a oest) sembla entestada a esguerrar. D'altra banda, oferiria als intents de reforçar una identitat socioeconòmica al voltant de la cultura de l'oli, que constitueix el principal vincle que pot agermanar els habitants de les Garrigues històriques amb les administratives, un element objectiu en el qual recolzar-se molt útil.
Incomprensiblement, tot i que aquest eix només proporcionaria avantatges i no perjudica ningú, sembla que ens costa posar d'acord les quatre administracions amb jurisdicció administrativa o política: els ajuntaments, el Consell Comarcal, la Diputació i la Generalitat. Malgrat que totes s'hi han manifestat a favor, a l'hora de reblar el clau i traduir-ho en un projecte d'inversió i un pressupost llest per poder ser executat, apareixen aparents conflictes de competències i petites rivalitats dissimulades.
Deixem-nos de recels mesquins, enveges de campanar i politiqueig de pa sucat amb oli (llampant) i posem fil a l'agulla per tal de no demorar la conversió de la pista esmentada en una carretera decent i ben senyalitzada. Tenint en compte, a més a més, que en totes les administracions governen els dos mateixos partits hegemònics a Ponent i que configuren la centralitat nacional de Catalunya, la demora de l'acord encara resulta més absurda i, si no s'arribés a assolir, només podria ser atribuïble a interessos de curta volada, tan penosos com injustificables.
