Els reculls clàssics de vides de personatges il·lustres tendeixen habitualment a magnificar-ne els trets que es consideren més exemplars de manera que aquelles figures exímies queden enaltides, encimbellades, admirades. A banda de l'admiració, pretenen animar a imitar-ne les virtuts per construir persones amb esperit de fortalesa, de magnanimitat, de resolució, de sacrifici, d'entrega abnegada, etc. El problema que pot passar molt sovint és que et quedis només en l'admiració i que captis una imatge tan distant del que tu mateix ets que més aviat et desanimis constatant la pròpia imperfecció. Les bones vides de sants o de personatges il·lustres són les que presenten la persona amb totes les seves ambigüitats: virtuts i defectes.
D'entre aquestes, i aprofitant el centenari de presència caputxina a les Garrigues, valdria molt la pena de rescatar-ne unes vides, que no puc deixar de recomanar ara que ens endinsem en els temps estivals. Són les Floretes de sant Francesc, un "florilegi", un pomell d'anècdotes precioses que capten la innocència d'unes persones que, des de la pobresa abraçada amb alegria per voler seguir Jesús, pobre entre els pobres, van capgirar ben bé la història, o una part de la història. Potser us deixaran perplexos algunes de les històries que s'hi narren, com la de "la perfecta alegria" o la dels "lladres de Montecasale." Una alenada d'aire fresc, d'una alegria i una pau que només pot explicar-se perquè ve de Déu. Fa molta falta als nostres dies. Al costat de les Floretes recupereu també Les coses benignes de Joaquim Ruyra, terciari dels caputxins. Fa 100 anys que a les Borges hi ha una flama caputxina que delicadament mira d'irradiar la pau i el bé de sant Francesc. Que per molts anys pugui continuar aquesta tasca!