Que els pobles es quedin enrere quan parlem de progrés és un fet habitual. El que no ho és gaire és posar en dubte el progrés. Se'ns ha venut per activa i per passiva que el progrés equival a modernitzar-se. Però, si ho posem a una balança, al meu entendre, el preu a pagar per a tal modernitat és excessiu, perquè la major part de les vegades va en detriment del caràcter dels pobles. Darrerament em sembla que aquest fenomen s'està accentuant. L'harmonia entre l'arquitectura, l'estil de vida i els béns materials és cada dia més insostenible. En nom de la modernitat i la comoditat ho adaptem gairebé tot: des de la porta elèctrica del garatge fins a la calefacció radial passant per, d'aquí no res, punts de recàrrega elèctrica de cotxes a la plaça. O una de les que em sap més greu: que els padrins, les padrines i la canalla ja no vesteixin com a tals. Pot semblar una ximpleria però aquest comportament diu de la manera com encarem la vida. Tenim la xaveta plena de pretensions. Pretensions cares i expectatives. I, en conseqüència, els pobles s'allunyen de l'essència a una velocitat que fa vertigen. Convindria defensar i fer estendard d'una manera de viure més assossegada. Més introspectiva. Més ecològica en tots els aspectes de la vida. I, sobretot, més solidària. Perquè, ben mirat, és cap on acabarà anant el món si no volem desaparèixer en quatre dies. I llavors vindrà la llesta de la capital que té un doctorat en sostenibilitat i dirà que, el que s'ha de fer, és el que als pobles ja fèiem. I a sobre li posaran una medalla.