Trobar certs equilibris és complicat en segons quins sectors, però quan parlem d'urbanisme i mobilitat que tot giri bé és primordial per garantir una seguretat viària òptima per a tothom. La transició cap a l'ecologisme és, ara per ara, un conjunt de mesures polítiques que a l'hora d'aplicar-les deixen força a desitjar, però l'adaptació a nous mitjans de transport de les ciutats no hauria de ser ni una qüestió de matisos ni una qüestió d'afinar res: o es fa bé o no es fa, perquè justament hi ha un grup de vehicles que ens hi podem jugar la vida.
Carrils bici en mal estat, per sobre de voreres, espais compartits amb vianants, amb automòbils, amb autobusos o taxis i amb motocicletes són només una petita part de la realitat que molts ciclistes han d'afrontar diàriament quan volen implementar aquest mitjà de transport dins la seva rutina diària.
Facilitar i promoure l'ús de la bicicleta és una mesura que comença als despatxos i que s'ha d'implementar de manera correcta, no es pot adossar carrils bici allà on peta, perquè la clau de tot això és adaptar la ciutat als ciclistes, no els ciclistes a la ciutat -almenys si no volem seguir veient com ens atropellen dia sí i dia també.