Em podria fer un ram només de les flors que creixen al seu pas, cada gambada seva fa que infinites margarides, roselles i tulipes brotin irremeiablement de qualsevol superfície, com si el terreny que trepitja fos sempre el més fèrtil del món. Quan s'acomoda els cabells surten més margarides, si entrepussa, màgicament, un parell de dents de lleó són bufades per un ventijol invisible fent voleiar les seves espores com si es tractés d'avionetes diminutes que amb el baf que generen es dediquen a escriure poesia sobre els núvols. I això per no parlar quan esternuda, que de la cosa menys atractiva -diuen que a nivell fisiològic un esternut provoca sobre el nostre organisme efectes similars a morir, però només durant mil·lèsimes de segon- en surten les roses més vermelles que hom hagi vist mai.

Segur que tothom s'ha sentit així un cop a la vida, i algun afortunat igual té la sort d'haver pensat en algú en concret al llegir aquestes ratlles -ja sigui amb il·lusió o més aviat amb nostàlgia. Allò ofèlic i shakespearià que inspira tantes i tantes llegendes com la de Sant Jordi i el Drac o tantes cançons que han inspirat tantes altres coses boniques durant el curs de la humanitat-, no és gran cosa més que l'amor, que et deixa irremeiablement atònit quan truca a la porta i et fa voler quedar-te afònic només de les ganes de cridar que t'envaeixen quan penses en com et sents.

Celebrar aquestes dates pot despertar sentiments que crèiem adormits, sobretot en el cas dels més nostàlgics, però gaudir de la il·lusió del millor dia de l'any és imprescindible perquè aquells que quan veiem passar incrementen la fertilitat del sòl i fan créixer flors arreu puguem ser nosaltres mateixos. Per tots aquells que tenim la sort de deixar la malenconia de banda, només podem seguir fent com fins ara: recollir-li les flors i seguir caminant en passejades interminables per tal de poder tenir la caseta ben plena de rams diferents -mirant que no ens faci mal l'esquena de tant tombar-nos a plegar-les.