Aquest 2025 se celebren els 80 anys de l'alliberament dels camps de concentració nazis. Entre finals de gener i primers de maig del 1945, l'avenç dels soldats soviètics per l'est i dels americans i britànics per l'oest, va provocar la fugida dels comandaments i soldats dels camps, això sí, encarregant-se prèviament de fer desaparèixer multitud de proves, instal·lacions i també presoners/eres, amb la intenció d'amagar aquella barbàrie i salvatjada. Durant gairebé sis anys es van dedicar, sense pudor ni recança a executar multitud de jueus, sobretot, però també a altres col·lectius i entre ells els anomenats apàtrides republicans espanyols i catalans. 

A la comarca quaranta-vuit homes i una dona, fins ara identificats, van patir les atrocitats que es van produir dins els camps, i d'aquests, trenta-tres no van poder sobreviure a la posada en pràctica d'aquell programa planificat i institucionalitzat d'execució, on els tentacles del mal treien pit de la seva superioritat. Eren indústries de la mort. Cambres de gas brandant 24 hores, crematoris a tot drap, espantosos experiments mèdics i altres bajanades esgarrifoses.

Mauthausen, Dachau, Gusen, Hartheim, Ravensbrück, Bergen-Belsen, Neuengamme o Wöbbelin foren els camps i subcamps on els nostres convilatans van sofrir aquella brutalitat a la seva pell. No ens queda altra que difondre, visualitzar, esbombar les seves històries. Totes, sense remordiments ni concessions. Però la veritat és que jo mateix, de vegades, em sento frustrat, cansat i fins i tot dolgut de la cantarella "s'ha de conèixer el passat per tal que no es repeteixi", "cal conèixer la història per no tornar-la a repetir", "qui no coneix la història està condemnat a repetir-la". No hi ha manera, veient i escoltant el panorama polític i ideològic mundial (és igual del racó del món del qual estem parlant). A banda d'aquesta preocupació, en sumaria una altra, tant o més dolenta, que s'observa últimament (i no en soc l'únic que ho ha manifestat), l'actitud de molts visitants dels camps que es prenen el recorregut visitable com una mena de passi per un parc d'atraccions, com un espectacle, com un dir, "jo també hi he estat", i és aquí on la funció, l'objectiu de la museïtzació del camp, queda banalitzat, com també ho queda, de retruc, el nazisme i això per si sol ja és un perill, una banalització cada cop més present.

No patiu, però, una vegada m'he sulfurat, torno a la calma i continuo picant pedra, la divulgació. Ser tossut també té els seus avantatges