Tot just fa uns mesos celebràvem l'aprovació de l'Estatut dels municipis rurals de Catalunya com una gran victòria. I ho és: un primer pas, un gest de bona voluntat política que, per fi, situa el món rural al centre del relat institucional. Equitat territorial, participació, transició energètica justa. Sobre el paper, costa no estar-hi d'acord. Qui s'atreviria a oposar-se a un futur energètic democràtic i arrelat al territori?

El problema és el realisme. Mentre l'Estatut dibuixa un horitzó gairebé idíl·lic de participació i benefici local, els treballs preliminars del PLATER mostren una realitat més prosaica: la transició energètica avança amb lògiques de mercat, capacitats institucionals molt desiguals i una participació local sovint més decorativa que decisòria.

Les comunitats energètiques, convertides en símbol de la democratització, funcionen molt bé en jornades tècniques i presentacions institucionals. Sobre el terreny topen amb tramitacions interminables, xarxes saturades al servei de pocs, ajuntaments sense recursos tècnics i models econòmics fràgils. Mentrestant, els grans projectes continuen avançant amb una eficàcia admirable.

També s'invoca constantment l'equitat territorial. Un concepte elàstic. Equitat en què, exactament? En el repartiment d'instal·lacions? En els beneficis? En la capacitat de decisió? De moment, el que es perfila és un esquema familiar: territoris rurals amb sòl "econòmicament disponible" concentrant producció energètica, mentre el consum i les decisions continuen lluny.

La comarca, amb una economia clarament agrària, veu com camps d'oliveres i ametllers passen a ser etiquetats com a "superfícies disponibles". Però pot una comarca agrària permetre's perdre superfície cultivable en nom d'una transició energètica que, en molts casos, no controla? Potser el PLATER aportarà beneficis reals. Però avui és difícil no veure la comarca convertida en un hort energètic: abans produïa aliments, ara electricitat. I en tots dos casos, algú de fora en fixarà el preu.

I la paradoxa final: territoris cridats a generar energia que, alhora, continuen patint talls i microtalls de llum. La transició pot ser justa. La pregunta és: per a qui?