Fa uns anys que el món va tan de pressa que és impossible atrapar-lo. Cada tres dies a les notícies apareix un nou succés d'escala mundial prou greu per a poder parar el món. Però no tenim ni temps d'organitzar-nos per intentar parar alguna cosa que ja ens apareix una altra notícia nova.

La guerra d'Ucraïna, el genocidi de Gaza, el segrest de Maduro, el bloqueig de Cuba, el cas Epstein, l'atac a l'Iran, cada un d'aquests esdeveniments és prou greu per a no deixar-nos dormir tranquil·les a les nits, com per fer-nos organitzar per intentar parar la salvatjada d'aquests governs. Cada un seria suficient motivació per poder parar el món, parar el sistema, parar aquesta dinàmica de militarització i de trencament del dret internacional. Però no tenim temps ni per entendre-ho ni per pair-ho ni per organitzar-nos que ja esclata un nou conflicte internacional.

En un primer moment ens apareixen emocions com la ràbia o la por, però com que no tenim temps de canalitzar aquestes emocions cap a quelcom que ens activi a l'acció, a moltes ens acaba situant en un estat de desconnexió amb el context mundial. I al moment que desconnectem del que està passant a la resta de món, també desconnectem la part política que hi ha en cada una de nosaltres.

Fa més de vint anys quan va esclatar la guerra a l'Iraq hi havia un crit que aglutinava i canalitzava la por i la ràbia: "no a la guerra" es llegia als balcons i se sentia a gran volum en moltes mobilitzacions. D'això fa vint anys i el context ha canviat tant que aquest crit ja no ens serveix. Tampoc ens serveix allò de "pensa globalment i actua localment" perquè avui en dia és impossible connectar el nostre dia a dia amb allò que està passant en un context mundial. Ens trobem en un nou context on encara no hem après com habitar-lo.

Amb tot això, el dubte que aquests dies no m'abandona és si ens podem permetre viure sense entendre (o intentar-ho) el que està passant en el món mentre hi vivim. Perquè desconnectar-nos d'això no sé si ens deixa espai per poder viure vides que tinguin sentit. I no voldria quedar-me només amb el derrotisme, sinó en la reflexió que ens ajudi a situar cada cosa al seu lloc i poder actuar des d'aquí.