Creont, a les tragèdies de Sòfocles, no és només un governant sever. És sobretot l'home que confon autoritat amb veritat, poder amb raó i obediència amb respecte. Escolta, però no hi sent. Decideix, però es nega a rectificar. Mana, però no governa. I és precisament aquí on comença la degradació de qualsevol institució: quan qui l'encapçala deixa de considerar-la una eina al servei del bé comú i la converteix en prolongació del seu caràcter.

També en la política local hi ha actituds que recorden Creont. Es convoca la gent, però no se l'escolta de debò. Es fan veure formes de participació, però les decisions ja estan preses. Es parla de projecte, però se supedita a les obsessions d'alcaldia. Es proclama ordre, però el que s'imposa és tensió. Es reclama autoritat, però el que es practica és ingerència, desconfiança i afany de control.

Quan això passa, la plantilla municipal deixa de ser vista com un equip professional i passa a ser tractada com una estructura sotmesa. La intromissió en la feina dels treballadors, l'augment de càrrega laboral i la generació de dinàmiques tòxiques no són només problemes interns: són símptomes d'una manera malalta d'entendre el poder. Un ajuntament no funciona millor com més crida l'alcalde, ni com més silencis imposa.

També als plens es revela aquesta deriva. La intolerància davant la discrepància, el mal to o la incapacitat d'acceptar la crítica empobreixen el debat públic i degraden la vida democràtica. Perquè governar no és imposar-se contínuament, ni convertir cada desacord en una ofensa personal. Governar és escoltar, ordenar, respectar i assumir que el càrrec no atorga superioritat moral.

Creont cau no perquè sigui feble, sinó perquè és incapaç d'entendre els límits del seu propi poder. Aquesta és la lliçó clàssica: l'autoritarisme no és fortalesa, sinó ceguesa. I quan la ceguesa s'instal·la al capdavant d'una institució, el dany no és només polític o administratiu. És humà, cívic i col·lectiu. Hi ha moments en què persistir en el càrrec no és un acte de responsabilitat, sinó d'obstinació i narcisisme. I llavors, com en les tragèdies, el problema ja no és només qui mana, sinó fins quan se li permet continuar fent-ho.