Transmeto des de l'infern de l'igual, i l'infern no és un lloc, sinó una forma d'atenció. Tot és present alhora, tot demana ser triat, i ningú no et diu què és essencial. La primera conseqüència és que ens passem la vida gestionant allò que abans vivíem. Hem après a mirar l'atenció com un pressupost: gastar-la, estalviar-la, recuperar-la. I aquest aprenentatge és el símptoma d'una inversió més gran.

Per entendre-la, cal veure com ha canviat la norma de l'atenció. Tradicionalment anava de baix a dalt: el context immediat ens reclamava segons el nostre rol. Ara, en canvi, la tensió ve de dalt: un espai universal, l'unicontext, ens obliga a decidir com gestionar l'atenció. El telèfon n'és la frontissa: en qualsevol entorn, una pantalla ens connecta amb aquest context universal. Així, la pregunta "a què he de prestar atenció?" ja no depèn del meu entorn immediat: puc atendre el patiment de persones llunyanes que no conec i que, tanmateix, em colpeixen.

Aquesta és la resposta de l'unicontext, i té mala fama: gairebé tothom diu que és dolent, ningú que és genial. Però allò suposadament dolent ho creem i ho triem nosaltres una i altra vegada. Ens venen aplicacions per limitar aplicacions: estem en guerra amb nosaltres mateixos. Davant d'això, la moral universal ho simplifica: guarda el telèfon a taula. Com si el problema fos l'objecte i no la transformació que ens ha fet veure l'atenció com un recurs escàs.

Si deixem de culpar l'objecte, veiem que l'unicontext és desordre. Però el desordre també és obertura, i expressa una aversió al tancament del món. L'ésser humà busca obrir-se, deixar de fer les coses només perquè es fan així. Aquesta obertura té un cost: angoixa, distracció, culpa. Però també té una promesa: atendre allò que no ens és donat i inventar altres maneres de viure. Per tant, no es tracta de demonitzar la pantalla, sinó de decidir col·lectivament qui defineix què és essencial i quines veus mereixen el nostre temps.

I és que, encara que tot estigui connectat, escoltar continua sent un acte irreductible. Potser l'única manera de no viure en guerra contra nosaltres mateixos és acceptar que l'atenció no és només un recurs: és una forma d'estar al món.