Francesc Pané vol acomiadar-se. I ho fa de la millor manera que sap, amb els seus poemes. "Llum de tardor és un exercici de memòria i d'humanitat", explica ell mateix, "no sé si faré gaire més poemes, però el que pretenia era commoure el lector, perquè es trobi amb cadascun dels meus mots, amb les esperances i desesperacions en què han estat escrits".

De gira promocionant aquest nou poemari, Pané va commoure precisament un públic nombrós a la Biblioteca Maria-Mercè Marçal de Torregrossa. Ho va fer la vigília de Sant Jordi, acompanyat de la veu profunda del filòleg Anton Not i una presentació treballada de Carme Vidalhuguet, amb qui té una conversa poètica.

Carme Vidalhuguet - En aquest camí de versos tardorals, els lectors ens endinsem en una poesia que, des de la reflexió filosòfica sobre l'ésser, el viure i l'existir, aconsegueix el just equilibri de la balança entre la raó i l'emoció. Deia Victor Hugo que els animals viuen i que els humans vivim i existim. Per existir necessitem el reconeixement dels altres. Què quedarà de nosaltres quan ja no hi serem, per què Llum de tardor?

Francesc Pané - Arriba un moment en què els anys que has viscut són tants com els dies que, havent nascut a la primavera, acaben arribant a la tardor. Envellir és arribar a la nostra tardor i és precisament a la tardor quan t'adones que ets natura més que no pas a la primavera. La llum de la tardor és feble, la teva mirada sobre les coses és una mirada ja cansada i que no té la llum viva que existia a la primavera i a l'estiu. La llum de tardor continua il·luminant la vida, però és tènue, groguissa, que va enfosquint-se.  

C. V. - En el poema Minerals ens dius que "mai no mor allò que no viu mai". Vius amb la certesa d'un final que sacseja tot l'ordre interior, davant la incertesa d'un despertar, oi?

F.P. - Molts poetes que han parlat de la mort han sospitat que després hi ha una nova vida. Tenim el desig de viure eternament. Sentim por de la mort perquè no tenim la seguretat que hi hagi una resurrecció. Jo no crec que hi hagi cap resurrecció. Sí que la té el mangraner. L'ametller també gaudeix d'una resurrecció cada primavera. Nosaltres no tenim aquesta sort. Morim i morim. No tenim una nova primavera. 

C. V. - Amb el pas del temps, ens qüestionem l'eternitat. Què serà de nosaltres? Veiem en aquest llibre la història de l'home que va marxant lentament. En aquests versos, plens de sentiment, no hi ha gens de sentimentalisme.

F.P. - Tots nosaltres som temps que s'escurça. Som com l'aigua que no es pot retenir, ens escolem a poc a poc. En aquesta tardor hi ha por que l'esperança, si existeix l'esperança, no trobi consol que la consoli. Aquest llibre és una reflexió de la condició humana, sobre la meva condició humana, que vull compartir. Una reflexió sobre el temps, el que passa dins nostre i el que passa per fora de nosaltres, el que pretén robar-nos i deixar-nos buits de records. Lluitem contra aquest temps perquè tenim la necessitat de preservar la memòria, som records. No hi ha res més trist que la vida d'una persona sense records.

C. V. - Als escriptors amb prosa sòlida i vers arrelat, pels segles dels segles, els llibres us fan immortals absents.