Quan a mitjans de maig del 1925 es va saber que el rei Alfons XIII aniria de visita a Barcelona, els
cercles separatistes ho van entendre com una provocació. Feia tot just dos anys que a l'Estat espanyol imperava la dictadura de Miguel Primo de Rivera, amb el beneplàcit del monarca, un règim de mà dura i repressió contra tota mostra de catalanisme en general. El separatisme com a tal havia hagut de passar a la clandestinitat i els seus principals dirigents, com Francesc Macià -que el 1922 havia cofundat Estat Català-, havien marxat a l'exili. L'ambient repressiu i la clandestinitat ofegaven les ànsies d'un jovent nacionalista que, imbuït de les dinàmiques del moment, va veure en l'aposta insurreccional la via més factible per desempallegar-se de l'opressió. Europa venia de la Primera Guerra Mundial, que havia suposat el desmembrament dels grans imperis i la floració de nous estats com Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Hongria, Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia i Polònia. Es venia, també, de l'Alçament de Pasqua irlandès i la consegüent creació de l'Estat Lliure d'Irlanda. I aquell mateix 1925, a l'abril, hi havia hagut un atemptat amb bomba a Sofia (Bulgària) perpetrat per una cèl·lula del Partit Comunista contra el rei i la cúpula policial i militar que governava el país en forma de dictadura i que havia il·legalitzat la formació. En aquest context, doncs, l'ambient a Catalunya era propici a l'acció directa, i atemptar contra Alfons XIII va començar a ser vist entre alguns cercles  militants com una opció plausible. 

La Bandera Negra i el Grup dels Set
La idea va quallar dins el grup La Bandera Negra, una petita suborganització secreta d'una dotzena de membres d'Estat Català disconformes amb el que veien com un immobilisme de la direcció del partit. Entre aquests homes d'acció hi havia Marcel·lí Perelló, Daniel Cardona, Jaume Compte, Jaume Julià... i tres garriguencs: Ramon Xammar (de Juneda), Miquel Badia (de Torregrossa) i Deogràcies Civit (de l'Espluga Calba). Paral·lelament, en el si d'un altre partit creat recentment, Acció Catalana, aflorava també un neguit per anar més enllà. "Urgia respondre a les ofenses quotidianes contra la catalanitat d'una manera immediata", deia Abelard Tona, un dels integrants. Dins d'Acció Catalana s'havia creat la Societat d'Estudis Militars (SEM), però alguns joves com ell es cansarien de ponències teòriques i excursions de muntanya i impulsarien el Grup dels Set, del qual formaria també part el borgenc Ramon Fabregat. Tots eren molt joves: 19 anys Badia, 25 anys Civit, 20 anys Xammar... Fabregat, el més gran dels garriguencs, en tenia 31.

Donades les coneixences mútues, els propòsits de La Bandera Negra i del Grup dels Set aviat es van confluir i l'atemptat contra el rei espanyol va començar a agafar força. La data triada seria el 26 de maig, dia de l'arribada dels reis d'Espanya a Barcelona; i el lloc: algun punt de la línia de tren del Garraf. L'objectiu: fer saltar les vies al pas del comboi reial.

A partir d'aquí es van succeir les reunions -sempre al marge de les direccions dels respectius partits-, les visites al Garraf per inspeccionar la zona i la concepció i preparació de l'artefacte. El primer intent de col·locar la bomba va ser el dia 23. La van transportar amb la moto de Deogràcies Civit, però no la van poder instal·lar perquè la grava de les vies era massa compacta i amb les eines que portaven no podien fer el forat. L'endemà van anar a la zona el borgenc Fabregat i Miquel Ferrer per valorar quin seria el millor lloc. Ja només quedaven dos dies per a l'arribada del rei. La vigília de l'arribada van ser Jaume Compte i Deogràcies Civit els qui van anar al Garraf -altre cop amb la moto de l'espluguenc- i Compte va tornar determinat a col·locar l'artefacte aquella mateixa tarda, amb Badia, Ferrer i altres. Quan hi van arribar, però, van trobar els voltants de l'estació i del túnel plens de Guàrdia Civil. La cosa es complicava, i se'n van tornar a Barcelona sense haver pogut fer res. 

Arribava el dia de la visita del monarca i la "feina" estava per fer. El grup va decidir que executarien el Borbó directament a les rambles barcelonines, amb l'enorme risc que això suposava. L'opció de la bomba del Garraf la  deixarien per al viatge de tornada del rei en cas que fallés l'acció de les rambles. "La cosa de Garraf era únicament per si fallava tot aquest pla i quedava un supervivent dels nostres, aquest pogués exercir una acció de venjança quan el tren reial sortís de Catalunya", explicaria posteriorment Marcel·lí Perelló. L'encarregat de disparar el rei seria Jaume Julià, a qui el junedenc Xammar va proporcionar una barba postissa i una gavardina. Pel motiu que fos, Julià no va aparèixer i l'acció tampoc es va acabar fent. La situació ja era desesperada i part del grup va reprendre, doncs, l'opció del Garraf en la tornada com a últim intent.

Detenció al Garraf
Així és com el 31 de maig, dos membres del Grup dels Set (un era Ramon Fabregat) i quatre de La Bandera Negra es van dirigir de nou al Garraf. Tot just arribats a l'estació de destí, però, van ser detinguts. La policia ja n'estava al cas. Al cap d'un temps se sabria que hi havia un confident dins del grup. El nom que llavors va agafar més força va ser el de Joan Terrés, àlies Josep Talavera, però també es va parlar d'Enric Fontbernat. 

Fos com fos, arran dels interrogatoris i maltractes als primers detinguts, en els següents dies hi va haver més detencions, quasi una trentena, entre les quals les dels altres garriguencs del complot: Ramon Xammar, Deogràcies Civit (detingut a Vall-llebrera, a la Noguera) i Miquel Badia (detingut quan anava a la farmàcia de Rambla de Catalunya on treballava). Les tortures, les pallisses i les amenaces hi van ser des del primer moment. A Civit fins i tot li va pegar el mateix governador civil de Lleida el dia de la detenció. Molts dels detinguts van ser alliberats durant el mes de juny, i a principis de juliol quedaven 10 persones processades: Compte, Perelló, Julià, Ferrer, Garriga, Granier-Barrera, Argelaguet i els garriguencs Fabregat, Badia i Civit (Xammar havia estat deixat en llibertat). La policia, a més, tenia interès a apuntar cap amunt i vincular-hi també Francesc Macià. 

D'esquerra a dreta: Badia, Compte, Ferrer i Civit, en la rebuda de Compte l'abril de 1930. (foto: ANC/Fons Sagarra)

A l'agost, Argelaguet i Fabregat van rebre la llibertat condicional, i el borgenc va aprofitar per tocar el dos a l'estranger i posar-se a les ordres de Macià. Un any després el trobaríem com un dels implicats en els fets de Prats de Molló. Segons explica l'historiador Marc Macià, a causa del judici del Complot del Garraf, la família de Fabregat va haver de pagar una multa de 25.000 pessetes que els va obligar a vendre's la botiga i el molí d'oli que tenien a les Borges. Francesc Macià, tot i els recels que tenia pel tipus d'accions que pretenien els nois de La Bandera Negra, després de les detencions va mostrar públicament el seu suport als detinguts i la seva adhesió moral al complot: "considero un deure l'estar, en nom de Catalunya, d'acord amb les intencions, mal que sigui frustrades, del complot regicida", va dir des de l'exili, "que el poble espanyol recordi que, no havent sembrat més que odis a Catalunya, no pot pas certament collir-hi flors d'amor". 

Solidaritat amb els presos
Els detinguts van ser tancats a la presó Model, i a poc a poc s'anirien articulant diferents reaccions de solidaritat i sensibilització, ja que la censura de la premsa feia molt difícil que el gran públic s'assabentés del cas. El recapte de diners i la defensa jurídica van ser les primeres necessitats a cobrir. La gent dels Escamots d'Estat Català es va activar ràpidament i, segons explicava Abelard Tona, "mereix especial atenció el de Lleida i comarques". Que bona part dels processats fos de les Terres de Ponent hi devia tenir alguna cosa a veure. Al juny es va crear un Comitè propresos, que va organitzar tot tipus d'actes per obtenir recursos i escampar el cas; un cas que el govern espanyol, mitjançant un malabarisme jurídic, va situar en la jurisdicció militar en lloc de la civil, i això volia dir aplicar un Consell de Guerra als processats. 

Al setembre es van fer públiques les penes demanades: pena de mort per a Compte (finalment commutada per cadena perpètua); cadena perpètua per a Perelló, Julià i Garriga i 12 anys de presó per a Badia, Civit i Ferrer. El Consell es va celebrar l'abril del 1926. Aleshores, el cas ja havia agafat volada i la vista es va fer, extraordinàriament, a la mateixa presó Model per evitar riscos de possibles mobilitzacions i fugues durant el trasllat. La sala  es va omplir de gom a gom, i els processats van entrar-hi amb flors grogues i vermelles alternades (ginesta i clavells) a les solapes, de manera que, junts, formaven la bandera catalana. Segons diuen les cròniques, el jutge se'n va adonar i va entrar en còlera, i va ordenar que se les traguessin immediatament. 

La sentència va imposar les mateixes penes que demanava el fiscal. Començava un llarg període de reclusió i, per a alguns, un periple funest per diferents presons de la Península. Miquel Badia i Francesc Ferrer, per exemple, van ser enviats a Alcalá de Henares (Badia faria cap després a Ocaña); Jaume  Compte, a Dueso (després a Santoña), Deogràcies Civit, Jaume Julià i Josep Garriga, a San Miguel de los Reyes, mentre que Marcel·lí Perelló i Emili Granier-Barrera van romandre a la Model. Les condicions d'internament eren deplorables, i els maltractaments, continus. En va donar fe el torregrossí Badia, que va relatar llargs períodes d'incomunicació, fam, pallisses i penúries de tota mena. Molts van planejar intents de fuga, com el mateix Badia; també Julià i Compte durant un breu període que van passar de nou a la Model. 

Una arbequina en l'intent de fuga 
I aquí, en l'intent de fuga de Julià i Compte, entra en joc, curiosament, un altre personatge garriguenc: l'anarcosindicalista Maria Rius (Maria de Riu, segons les fonts), d'Arbeca, també establerta a Barcelona. Rius formava part d'un dels grups d'acció llibertària més radical, Los Solidarios, fundat el 1922 com a resposta a la guerra bruta i el pistolerisme de la patronal contra el moviment obrer. Entre els impulsors hi havia Buenaventura Durruti, Joan García Oliver i Francisco Ascaso. També en formava part Pepita Not, de Torregrossa. Tornant al paper de l'arbequina Maria Rius, una part important de la seva lluita la va dedicar al suport als presos. Va intervindre en alguns intents de fuga, i un d'aquests va ocórrer el 1928. El van protagonitzar dos presos anarquistes i dos d'independentistes, que eren precisament Jaume Julià i Jaume Compte. Amb unes claus falses van aconseguir desfer-se dels vigilants, però un cop al carrer van ser capturats al cap de poc.

Amnistia i rebuda triomfal
Entre el 1929 i el 1930, la dictadura agonitzava i, finalment, Primo de Rivera va presentar la seva renúncia al rei. Aquest va acabar posant Dámaso Berenguer com a cap de govern i s'encetava la coneguda com a dictablanda. Malgrat les limitacions encara presents, hi va haver una certa obertura que permetia, per exemple, que s'escampés una campanya de suport als presos del Garraf i assolís 200.000 firmes, exclusivament de dones, que en reclamaven l'amnistia. La campanya la capitanejava la popular narardora i dibuixant Lola Anglada. 

D'esquerra a dreta: Miquel Badia, Josep Garriga, Lola Anglada, Deogràcies Civit i Franecsc Ferrer després de ser alliberats el 1930. (foto: GASPAR/MC)

Finalment, l'abril del 1930, el rei va acabar firmant primer l'indult i després l'amnistia, i els presos del complot van anar sent alliberats de manera escalonada. Cada arribada a Barcelona es convertia en un bany de masses. Val la pena ressenyar el retorn de Miquel Badia i Deogràcies Civit. Badia va sortir d'Ocaña i va fer nit a Madrid; d'allà va tornar a Catalunya junt amb Civit. Un de Torregrossa i un de l'Espluga Calba. A Juneda, Gabriel Xammar (germà de Ramon Xammar) i un grup d'amics van convocar el poble per aclamar-los al seu pas, però la Guàrdia Civil va ocupar l'estació i els homenatjats van baixar a les Borges, on van ser rebuts a casa de la família Cornudella. Segons es diu, va ser el mateix Joan Cornudella, que havia format part dels Escamots d'estat Català, qui els va acompanyar en cotxe a Torregassa, passant abans per Juneda, on la rebuda també va ser triomfal. Tots dos es desplaçarien després cap a Barcelona, junt amb Ferrer i Garriga, i allà van ser rebuts de nou per la multitud.

Balanç d'un fet històric
L'any 1988, el periodista Joan Crexell va publicar el llibre El complot de Garraf, l'obra més exhaustiva que s'ha escrit fins ara sobre aquells fets. Allí, Crexell valora que "cal entendre Garraf en el seu moment històric: una situació de persecució anticatalana. El fet va ser dut a terme per elements molt joves, actuant al marge de les seves organitzacions, sense comptar amb una infraestructura prèvia i en un moment de depressió política en el camp independentista quan no es produïa, de part de Macià, el moviment insurreccional esperat". I afegeix: "va ser una resposta d'uns elements nacionalistes impossibilitats de dur a terme una acció política normal i lliure". Algunes tesis apunten que el fet que els advocats optessin per presentar l'episodi de cara al jutge com una cosa impossible de dur a terme i li restessin contingut polític va fer que, durant molt temps, el complot fos vist per a molta gent com una criaturada inofensiva.

Rebuda de Deogràcies Civit a Barcelona el 12 d'abril de 1930. (foto: Gabriel Casas Galobardes/ANC)
 

El mateix 1925, el borgenc Fabregat ja alertava Macià sobre aquesta lectura: "fora lamentable que aquests fets passessin a la història rodejats d'aquesta aurèola de puerilitat. S'ha de refer l'historial de la conspiració, declarant ben clar i ben alt la premeditació amb què s'estudià l'afer, el significat que se li donava d'atacar el règim espanyol en els seus fonaments i el resultat que se'n podria haver tret, de reeixir l'intent, per a la llibertat de la nostra terra". Què hauria passat si...? És una pregunta que no té resposta, diu el periodista Crexell. "La història la fem els homes i les dones, dia a dia, i no s'escriu pas a base de coses que mai no van succeir", afirma, però deixa clar que "el complot de Garraf sí que forma part de la nostra història col·lectiva".

Actes commemoratius
Enguany es compleixen 100 anys d'aquells fets, i amb motiu de l'efemèride s'estan duent a terme diferents iniciatives arreu del país, tant per part de la Fundació Reeixida com per una comissió del centenari. Una de les iniciatives és la reedició del llibre de Crexell, que ja era quasi impossible de trobar a la venda, amb una versió actualitzada pels historiadors Tomàs Callau i Fermí Rubiralta. El passat 10 de maig es va presentar a l'Espluga Calba, poble natal de Deogràcies Civit, en el que tot just era la tercera presentació a Catalunya (després de Barcelona i Vic) i el 6 de juny es presentarà a les Borges, a la cafeteria Slàvia. La comissió ha promogut també un manifest, per "retre homenatge als qui van arriscar-ho tot al servei de Catalunya i, amb ells, totes les persones que, al llarg dels anys, han arriscat la vida, el patrimoni i el futur [...] per la independència nacional".

Presentació de la reedició del llibre a l’Espluga Calba. (foto: M.A.)

Trajectòries dispars
Passat el complot, les detencions, la presó  i l'amnistia, què se'n va fer dels garriguencs implicats? Molt resumidament: Miquel Badia va esdevenir un estret col·laborador de Macià i amb la proclamació de la segona República va ser nomenat cap de les Joventuts d'Estat Català. El 1933 va ser designat secretari general d'Ordre Públic i el març del 1934 cap superior de la Policia de Catalunya, càrrec que va deixar al setembre. Va participar en la jornada revolucionària del 6 d'octubre del 1934 i, a causa d'això, es va haver d'exiliar a París, va ser expulsat de l'estat francès i va marxar a Colòmbia, fins que va poder-se establir a Brussel·les i posteriorment a Andorra. Amnistiat de nou el 1936, arran de la victòria del Front Popular a les eleccions, va tornar a Catalunya i va reorganitzar les Joventuts d'Estat Català. El 28 d'abril de 1936 va ser assassinat a Barcelona, junt amb el seu germà  Josep, per pistolers de la FAI. Tenia 30 anys.

Deogràcies Civit es va casar amb Lola Contijoch el 1930, poc després de la sortida de la presó. Va treballar com a conservador del Museu d'Arts Decoratives de Pedralbes i a les excavacions de les troballes romanes d'Empúries. En la proclamació de la República el 1931 va ser un dels que acompanyaven Lluís Companys i va sortir a la balconada de l'Ajuntament a proclamar-la, i a la del Palau de la Generalitat amb Macià. El mateix dia era enviat a Tarragona i Reus, acompanyat de Mossos d'Esquadra i companys d'Estat Català, a proclamar-hi també la República. Es va afiliar a ERC i el 1934, com Badia, va participar als Fets d'Octubre i va ser empresonat junt amb Companys al vaixell Uruguay. Allí va aprofitar per fer el motlle del bus de Companys que avui s'exposa al despatx del president del Parlament. A l'esclat de la Guerra del 36 era conservador dels Museus de Catalunya i va recórrer el país a la recerca d'obres d'art per salvar de les bombes i l'espoli. Ho feia, entre altres, junt amb Apel·les Fenosa, descendent a Almatret. Exiliat primer a París, va marxar amb la família a Mèxic. Allí va treballar en una fàbrica de caramels i xocolata i va continuar fent activisme catalanista, sense deixar l'afició per l'escultura. Va morir el 1990 a Ciutat de Mèxic, amb quasi 90 anys, i està enterrat a Cuernavaca.

Pel que fa a Ramon Fabregat, que havia aprofitat la llibertat condicional de Garraf per exiliar-se, va tornar quan es va proclamar la República. Es va allunyar de Macià i va militar primer al Bloc Obrer i Camperol i després a l'Estat Català-Força Separatista d'Extrema Esquerra presidit per Jaume Compte. Durant la Guerra es va acabar integrant al PSUC i va ser nomenat director general d'Indústries Alimentàries. Exiliat a França el 1939, va fer cap als Estats Units i després a Mèxic, on, igual que Civit, va viure la resta de la seva vida. Allí va formar part del Consell Nacional Català i va dur a terme una activitat frenètica per difondre i publicar en llengua catalana. Va impulsar les revistes Pont Blau, Veu Catalana i Xaloc i la distribuïdora Difusora del Libro, i va fer de corresponsal de  l'editorial Proa. Va fundar també Edicions Catalanes de Mèxic. Malgrat la distància, va ser subscriptor de  la revista Terrall des del primer número, sorgit el 1981. La seva figura apareix en algunes parts de l'exposició de l'Espai Macià, equipament que un nebot seu va visitar a finals del 2023. 

Finalment, el junedenc Ramon Xammar, després de la breu detenció pel complot del Garraf, va marxar a França i a l'Argentina, on va recaptar fons pels presos. Fidel als postulats de Daniel Cardona (i, per tant, apartat de Macià), va tornar a Catalunya amb la proclamació de la República el 1931, on ja no es va implicar en cap formació política. El 1939 es va exiliar de nou, va passar per camps de concentració de França i va tornar aviat a Catalunya. El 1941, ja fràgil de salut, va morir a Barcelona d'una insuficiència respiratòria. Tenia 37 anys. Era el tercer de quatre germans Xammar, tots quatre implicats en el catalanisme radical.