Reportatge
El cançoner garriguenc, un patrimoni oblidat
Les missions de recerca de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya van visitar en dues ocasions les Garrigues, el 1930 i el 1932, i van entrevistar majoritàriament dones per copiar-ne les tonades populars que coneixien.
Les missions de recerca de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya van visitar en dues ocasions les Garrigues, el 1930 i el 1932, i van entrevistar majoritàriament dones per copiar-ne les tonades populars que coneixien. Les memòries dels viatges són un document etnogràfic singular i les cançons recollides, un patrimoni poc o gens estudiat.
Comparteix
El dia 8 [d'agost de 1932] anem a l'Albagés, on també ens dirigim al secretari de l'Ajuntament, que al moment ens entén i es fa un perfecte càrrec del nostre objecte. Envia a cercar diverses dones per l'agutzil, i fa cap una de molt cantadora, que havia governat una colla de collidores de més de cent. Ens parla al moment de diverses cançons i comprenem que en sap moltes, però es troba que no pot dedicar-nos una estona, puix que ha d'anar a batre. [...] Amb una tarda li recollim trenta-una cançons, totes elles molt ben cantades, amb un sentiment de goig en el cant, i una bona part ben completes i senceres en el seu text. És la millor cantaire de la present missió [...] Es diu Maria Oriol Ramon, de seixanta-quatre anys".
El fragment anterior pertany a la memòria de la missió de recerca que l'escriptor Joan Amades i el músic Joan Tomàs van fer l'estiu del 1932 per les Garrigues i les comarques de Ponent, amb l'objectiu de recollir tonades tradicionals per al projecte del Cançoner Popular de Catalunya. Aquesta era la segona visita dels dos folkloristes a l'àmbit garriguenc després de la que havien fet dos anys abans, l'estiu del 1930. Llavors, Amades i Tomàs havien inspeccionat el que anomenaven Urgell i havien trepitjat les Borges, Arbeca, Juneda, Torregrossa i la Floresta.
Un projecte de país
L'ambiciosa col·lecta de cants populars dels Països Catalans havia començat el 1921 per l'impuls del mecenes Rafael Patxot mitjançant la Fundació Concepció Rabell i sota la direcció de l'Orfeó Català. La iniciativa bevia d'experiències anteriors en aquesta línia de recol·lecció. La tasca etnogràfica, però, estava dotada per primer cop d'una sistematització: al fet de copiar la lletra de la cançó s'hi sumava el dictat musical. També s'hi afegien les memòries dels missioners i fotografies de persones entrevistades. A casa nostra no es van utilitzar fonògrafs, com en altres territoris. A més dels viatges es van promoure concursos i es va animar a enviar aportacions de particulars. Les primeres campanyes de l'Obra del Cançoner van descobrir un patrimoni ingent que va obligar a repensar-ne l'estructura i a dissenyar fins a una seixantena de recorreguts per tot el país.
Joan Amades (esquerra) amb la família Mor de Juncosa, propietària de l'Hostal de la Serra de la Llena. (foto: Obra del Cançoner Popular de Catalunya)
La iniciativa i la publicació dels resultats, però, es van veure estroncats per l'esclat de la Guerra Civil. Va acabar el mecenatge i l'arxiu documental també va emprendre el camí de l'exili. L'edició dels materials no es va reprendre fins al 1993, després que els fons van ser lliurats a l'Abadia de Montserrat per la família Patxot. De llavors ençà, han aparegut monogràfics i estudis de l'Obra del Cançoner Popular Català sobre diferents contrades. Les Garrigues, però, no han tingut ningú que n'estudiï el material a fons i de forma continuada.
La cançó és de les dones
Els testimonis de 1930 i 1932 de Joan Amades i Joan Tomàs deixen clar que a l'àmbit garriguenc, com al conjunt del país, les dones van ser la principal font de recollida de cançons. Els informadors locals amb qui comptaven, moltes vegades homes, en alguns casos dones, hi recorrien perquè mostressin als visitants les músiques populars de cada lloc. Els enllaços solien ser persones influents, a les Borges, per exemple, el director de l'Orfeó local, Lluís López. Amb el subdirector Francesc Farré Boldú van acompanyar Amades i Tomàs en les exploracions. La solista del cor Ramona Olcos hi posà la casa. A la Granadella, la viuda del metge i diputat Emili Galceran, Ramona Vilà, també els oferí casa seva com a espai de treball. Quan no tenien recomanacions ni vincles directes en els municipis recorrien als secretaris dels ajuntaments i als mossens. Aquests últims havien sigut, sovint, els primers folkloristes.
Magdalena Rius 'la Matrussa', originària d'Almatret i veïna de Llardecans que recordava moltes cançons. (foto: Obra del Cançoner Popular de Catalunya)
Les cantadores i els cantadors eren, majoritàriament, treballadors. Pagesos, pastors i "collidores". En molts casos, com a l'inici, havien anat amb grups de collidores, on era freqüent la cançó. A Arbeca, la parella topà amb Rosa Lleonart, la Meca, que els n'ensenyà només quatre perquè després havia de marxar cap al Camp de Tarragona, "capitanejant una gran colla de dones que anaven [...] a ocupar-se de la collita de les avellanes". Dels hostals, també n'extragueren material. De Juncosa a la Granadella, s'aturaren a l'antic Hostal de la Serra de la Llena "de gran fama" i aconseguiren algunes cançons de l'hostessa, Rosa Torrebadella, natural de Torrebesses. Quan ja els havien cantat les cançons en altres llocs, ja no les copiaven.
Expectació i vergonya
L'expedició d'Amades i Tomàs generava expectació tan bon punt circulava la nova que uns homes de Barcelona havien arribat al poble. Hi havia confusió i alguns pensaven que oferirien un concert. Moltes vegades, a les cantadores s'hi afegien persones curioses que volien veure com es feia la recollida, que volien complementar el cant i afegir-se als cors, que comentaven la jugada i feien xivarri. El cronista explica com, en més d'una ocasió, havien de batallar contra la gernació que s'acumulava i no els deixava sentir bé les cantadores a qui entrevistaven.
Si la memòria valora d'interessants i boniques algunes cançons i aplaudeix l'emoció de certes col·laboradores, també és dura contra algunes dones, de qui menysprea el gest massa afectat. "En cantar fa estranyes ganyotes i, amb pretensions de tenir bona veu, vol fer gallarets que resulten un xic còmics", escriu Amades d'una borgenca. Contrasta amb la descripció de la vella Magdalena Rius, La Matrussa, d'Almatret i veïna de Llardecans, de 75 anys. "Em va cantar, amb melodies molt gracioses i escaients, algunes cançons que encara no havíem trobat durant la present recerca", diu. Però de vegades també es trobaven amb vergonyes i desconfiança. Hi ha informants que descarten la presència del cant, i cantadors que es resisteixen. Les feines del batre dificulten als forasters el contacte amb algunes persones. La sublevació militar de la Sanjurjada, el 10 d'agost de 1932, els agafa a Aspa i neguiteja els veïns.
Recull generós però parcial
La missió 43 a les comarques lleidatanes va aplegar 674 cançons. És difícil dir quantes en van sortir dels pobles garriguencs. La ruta 53, a la frontera catalana d'Aragó, la ribera del Segre, les Garrigues i la Baixa Segarra, n'anotà 548, de les quals n'identifica 330 de les Garrigues i el Baix Segre.
Partitura d'una cançó recollida a les Borges Blanques per Joan Tomàs, el músic que feia parella en les missions amb Joan Amades quan va venir a les Garrigues. (foto: Obra del Cançoner Popular de Catalunya)
La premissa inicial de l'Orfeó Català per constituir el fons del Cançoner Popular Català era la de compilar "cançons, pròpiament dites. Cants i cantarelles d'infants. Jocs infantils amb tonada. Ballets, danses i comparses. Tocades i crides típiques. I tota mena de música popular". El testimoni escrit d'Amades posa en evidència el marcat filtre noucentista que aplicava sobre la seva feina. A la Franja, descarta la jota buscant el "regust melòdic" català. Més endavant, ignora alguns ritmes perquè "la seva música és vulgar, de sentor vuitcentista i fora del marc de la nostra recerca". En acabar el viatge de 1930 constata amb satisfacció "la manca absoluta de cançons d'aire pornogràfic i fins i tot d'aquelles de to un xic massa alegroi".
L'expressió popular d'aquest tipus, la improvisació i també aquella música lligada al treball collint olives no eren prou ben vistes per alguns missioners del Cançoner. La posterior selecció de cançons a cura del monjo benedictí de Montserrat Josep Massot i Muntaner en els volums de Materials de l'Obra del Cançoner va distingir algunes de les que ell o els missioners creien més reeixides, però també en va oblidar d'altres que podrien ser d'interès. El 2022, es va celebrar el Centenari de l'Obra del Cançoner. La comarca, però, té l'assignatura pendent de desenterrar la seva història cantada.
Combatre la llosa del 'desert cultural' amb cançons de tota la vida
Més d'una vegada s'ha considerat que les Garrigues i, per extensió, Ponent, eren un desert en el camp de la cançó popular. Malgrat aquesta idea, hi ha recerques i, sobretot, reinterpretacions musicals que, amb més força els últims anys, han començat a trencar aquesta imatge. El grup Krregades de Romanços, que pren l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya com a eina de treball i creació principals n'és la mostra més clara, segurament. La junedenca Heura Gaya i el seu grup Silvestres també ha begut de la música popular de la comarca, tot i que no estrictament del Cançoner, en el procés creatiu del seu primer disc.
15 anys de polifonia tradicional
Tres pometes té el pomer, recollida al Soleràs, i La Rosada, una tonada amb picardia de Maials, formen part de l'espectacle IterFacimus amb què el grup ponentí Krregades de Romanços està celebrant els seus 15 anys sobre els escenaris. Des que van començar han tingut l'Obra del Cançoner com a pilar de referència a l'hora de dissenyar els seus concerts, sense renunciar a altres arxius de cançó popular anteriors o posteriors. Entre aquests, el del sacerdot i musicòleg de Cervià Miquel Rué, que entre finals del segle XIX i principis del s. XX fou un d'aquells primers folkloristes.
Concert del grup Krregades de Romanços pels 15 anys.
D'acord amb l'espectacle que desitgen portar a l'escenari ressegueixen el repertori del Cançoner i n'espigolen les cançons que més els encaixen, per lletra, per melodia, i també d'acord amb el ritme general del concert. A vegades se'ls fa "més fàcil i a vegades molt difícil" trobar allò que els encaixi. I hi té a veure el contingut del cançoner i l'accés a l'enorme fons documental.
Un altre element que condiciona la recuperació d'aquest patrimoni musical són els filtres històrics. "Ni els col·lectors ho recollien tot, ni els informants tampoc els cantaven tot el que coneixien. Les dones no els cantaven cançó verda a aquests senyors que no coneixien de Barcelona" assenyalen. Josep Massot, en editar els llibres de Materials i una selecta de les cançons també va imposar la seva mirada. "Sempre ha sigut així. Les recol·lectes tenen un biaix segons l'època. El 1991, n'hi ha un altre. I nosaltres també tenim el nostre al triar les cançons".
Les Krregades creuen que Ponent "no ha sigut un desert, però sí que té uns trets diferencials de la resta del país". Les missions parlen de "terra aspra i dura" i "sense l'alegria d'altres zones". Un últim aspecte que remarquen és el de la responsabilitat institucional: "si les administracions volen es pot fer molta feina catalogant l'obra de la zona, impulsant estudis, promovent concerts i formacions, per exemple".
Beure del Cançoner i d'altres fonts
Silvestres, format per la garriguenca Heura Gaya, per la lleidatana Núria Garcia i per la cerverina Arantxa Broto, està presentant en diferents escenaris el primer disc, també titulat Silvestres. Gaya assenyala que "el Cançoner és una de les fonts principals pels qui fem música d'arrel". Ella hi ha recorregut en projectes anteriors, tot i que amb el nou grup no aprofiten aquest capital. El disc i el directe estan encapçalats pel Magnificat de la Granadella, recuperat dels cantadors del cor parroquial. Gaya l'havia conegut de les tasques d'estudi dels cants religiosos populars amb què va col·laborar i del qual havia sortit el llibre Los Cantadors, d'Amàlia Atmelló, Ester G. Llop i Jaume Ayats.
El disc també incorpora melodies de pandero garriguenques, que complementen el projecte de polifonia i electrònica pel qual aposta la banda.
Silvestres, en una actuació aquest any.
Gaya explica que ha aprofitat treballs sobre el Cançoner ja publicats per algunes zones del país, que són més accessibles que els fons documentals, i també edicions d'autors anteriors com Valeri Serra, per citar-ne un. Del cançoner, la junedenca també en lamenta la mirada històrica. "Es descarten cançons de sonoritat castellana o àrab" indica, i també les de contingut més picant, un fet que, "amb la mirada d'avui pot fer que una part del contingut sigui menys interessant". Alhora, va fer que es perdés una part del cant popular de Ponent que sí que s'ha mantingut en altres llocs.
El cant del 'Magnificat de la Granadella' que ha adaptat Silvestres procedeix de la processó de l'Encontre de la Setmana Santa de la Granadella. (foto: A.S.)