Reportatge

La Generalitat excava al Soleràs la fossa més gran oberta a Catalunya

Guerra Civil. Un equip d'arqueòlegs i antropòlegs treballa des del 16 d'octubre en l'exhumació dels cossos enterrats el 1938 al cementiri vell del municipi, que poden ser un centenar. La majoria dels quals provinents de l'hospital de guerra que hi havia a la mateixa població i que acollia ferits de la batalla de l'Ebre.

Un equip d'arqueòlegs i antropòlegs està excavant aquests dies una fossa comuna de la Guerra Civil a l'antic cementiri del Soleràs, una intervenció impulsada pel Departament d'Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència de la Generalitat, d'acord amb l'Ajuntament del municipi i amb la corresponent autorització del Departament de Cultura. 
Els treballs van començar el 16 d'octubre i, de moment, s'hi ha trobat uns 60 cossos, cosa que la converteix ja en la més gran excavada fins ara a Catalunya. Es calcula, de fet, que hi pot haver fins a un centenar d'individus. La xifra és tan gran perquè és el lloc on s'enterraven els soldats que morien als hospitals de guerra que hi havia al poble i que acollien ferits a la batalla de l'Ebre primer -que va durar del juliol al novembre de 1938-, la del Segre després i la de les Garrigues -entre el desembre del 38 i el gener del 39-, així com algun civil víctima dels bombardejos [v. desglossament pàg. 17]. En aquell període, a més, es va habilitar una extensió hospitalària en un mas situat a 1,5 km del nucli urbà.

Tot arrenca a Maldà
Tot i que se'n coneixia l'existència, sobretot entre la gent del poble, el cementiri vell no constava inicialment al Pla de Fosses que la Generalitat va presentar a principis d'any per al 2017-2018. Sí que estava previst actuar a la zona d'Alfés i Aspa, on amb les obres del canal Segarra-Garrigues van aparèixer indicis de l'existència de fosses [v. SomGarrigues, núm. 442], però finalment s'ha prioritzat la del Soleràs.
Al gener, una família de Maldà [v. desglossament pàg. 16] va visitar el Soleràs per intentar saber on podia estar enterrat un familiar seu, soldat republicà, que va morir l'agost de 1938 i que, segons consta en un document del XII Cos d'Exèrcit, va ser atès a l'hospital del poble, on va morir, i va ser enterrat al cementiri. Des de l'Ajuntament es va recórrer a Josep Rubió, historiador de la Guerra Civil a la comarca i president del Centre d'Estudis de les Garrigues, que, al seu torn, es va posar en contacte amb tècnics del Departament, des d'on es va demanar un informe en aquest setit. És aquest procés, per tant, el que ha permès iniciar els treballs d'exhumació i, si pot ser, d'identificació i dignificació de les persones que van ser enterrades en aquest indret, un cementiri que va quedar en desús a principis del segle XX, anys abans de la Guerra, i que fins ara era un solar abandonat on no quedava cap rastre de la fossa més enllà de la memòria dels seus coneixedors. 

Quatre rases
Abans d'entrar al terreny, l'equip d'arqueòlegs i antropòlegs va fer una recerca a nivell històric i de testimonis per saber què podien trobar. Els testimonis van explicar que durant la Guerra es van fer quatre rases per enterrar els soldats morts a l'hospital, els cossos dels quals s'acostumaven a portar de nit, en un carretó i embolicats amb mantes. De moment, s'han obert tres rases i tot sembla correspondre amb aquell escenari. En dues de les rases hi ha molts indicis que els cossos trobats són de soldats republicans de l'hospital, per les evidències d'haver rebut tractament mèdic (operacions quirúrgiques, com ara amputacions, restes de benes enganxades al cos o restes de teixit que podria ser de les mantes). La majoria, a més, no porten botes i la disposició és desordenada i amb cossos sobreposats, alguns de bocaterrosa. 
En una altra rasa, en canvi, els individus estan més ordenats, tenen restes d'indumentària personal (botes, botons, cinturons, alguna navalla, algun encenedor) i una plaqueta cadascun amb un número que es correspon amb una llista de soldats rebels caiguts al front que l'Ajuntament del Soleràs va enviar el 1960 al Govern Civil de Lleida en el marc d'una operació a gran escala d'exhumacions i trasllats al Valle de los Caídos, inaugurat el 1959 [v. SomGarrigues, núm. 343]. En aquest cas, per tant, no serien víctimes de la batalla de l'Ebre sinó del posterior pas del front per les Garrigues. En total, s'han trobat fins ara 53 persones del bàndol republicà i 7 del franquista. Dels primers, a més, ja se n'ha pogut determinar la presència d'individus molt joves, segurament de la Lleva del Biberó, joves de 17 i 18 anys que van ser mobilitzats l'abril de 1938.

La identificació, una prioritat
Un cop localitzats tots els cossos, l'equip tècnic els portarà a un laboratori de la Universitat Autònoma de Barcelona, on se n'acabarà de determinar acuradament l'edat, el sexe (aparentment, són tot homes), l'alçada i altres trets identificatius, com ara possibles lesions prèvies. A més, s'extrauran mostres genètiques, que aportaran més detalls i es creuaran amb el Banc d'ADN de familiars de desapareguts de la Guerra Civil, on des del setembre de 2016 s'han fet 1.023 proves genètiques. L'objectiu últim és facilitar la identificació dels cossos trobats i restituir els difunts a les respectives famílies. Tancar, en definitiva, ferides obertes i la incertesa permanent de tenir un familiar desaparegut. Malauradament, no ha quedat constància de cap registre de defuncions de l'hospital de guerra del Soleràs, però sí que al Registre Civil municipal hi ha set noms de persones mortes al poble que podrien ser soldats; un és, de fet, Josep Farré Macià, el padrí i el sogre de la família de Maldà que a principis d'any va visitar el Soleràs a la recerca d'aquest.
 


 

Recordatori municipal
Encara és aviat per definir accions concretes, però a l'Ajuntament del Soleràs té la intenció d'instal·lar algun tipus de senyalització que informi i recordi la fossa. "Farem alguna cosa, és clar, segurament posar alguna placa, però encara ho hem de decidir" explica l'alcalde, Jordi Sarlé. A l'entrada del recinte hi ha constància d'uns antics rentadors, que algunes fonts indiquen que es van colgar i estarien intactes, i el consistori també voldria recuperar-los. De moment, l'excavació de la fossa no ha aixecat cap polèmica al poble, segons explica Sarlé, sinó que "s'ha vist com una cosa normal, ja era hora que es pogués fer algun tipus d'actuació", diu l'alcalde, "tot i que cadascú tindrà la seua opinió", matisa. 
Per la seua banda, l'historiador i president del Centre d'Estudis de les Garrigues, Josep Rubió, considera que "tot el que sigui recuperar això, que fins ara no havia despertat interès, és un enriquiment i un engrandiment de la memòria històrica i suposa un grau més de coneixement de la realitat del moment". "Només que serveixi perquè dues o tres persones puguin recordar i explicar, ja enriqueix", afegeix.

L'última, de moment
Durant el 2017, d'acord amb el Pla de Fosses, la Generalitat ha localitzat 129 espais i ha recuperat les restes de com a mínim 101 persones en diferents actuacions. Destaca, per exemple, l'excavació duta a terme al cementiri de Figuerola d'Orcau (Pallars Jussà), on es van trobar 17 individus; la de Vilanova de Meià (Noguera), on se'n van trobar tres; la de Prats de Lluçanès, on se'n van trobar quatre o la de Cassà de la Selva (Gironès), on se'n va trobar un. La del Soleràs és, per tant, la més nombrosa amb diferència. En altres indrets s'han fet prospeccions -algunes amb resultat infructuós- o recollida de restes en superfície, com al Priorat i les Terres de l'Ebre, on s'ha trobat 27 individus. 
Quant a l'actuació prevista a Aspa i Alfés, on els consistoris ja van fer crides per trobar possibles familiars, de moment resta a l'espera, com totes les altres del Pla de Fosses 2017-2018, ja que l'aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola sobre la Generalitat ha suposat, a la pràctica, la paralització d'aquest programa, impulsat pel departament que encapçalava Raül Romeva. La del Soleràs, almenys, sembla que no perilla i els arqueòlegs podran acabar la feina. A Alfés, a més de fosses que hi pugui haver al terme, es creu que al cementiri hi pot haver també un centenar de soldats per identificar, ja que al municipi es va instal·lar, com al Soleràs, un hospital militar i els que hi morien s'enterraven allí. És el cas, també, d'altres pobles de la comarca, com Castelldans, Llardecans o Alcanó, on també hi va haver hospitals.

Un miler a les Garrigues
78 anys després de la fi de la Guerra Civil i 42 des de la mort del dictador, la gran majoria de fosses comunes d'aquell conflicte bèl·lic continuen sense exhumar o, fins i tot, localitzar. A les Garrigues n'hi ha una vintena, setze de les quals serien de soldats morts en combat al front o en retirada. D'aquestes, dotze apareixen al mapa de fosses de Catalunya, creat l'any 2010 i actualitzat pel Departament de Governació de la Generalitat l'any 2014. Allà hi apareixen geolocalitzades, per exemple, les d'Almatret, Maials, Llardecans, Torrebesses, Alcanó, Alfés, Castelldans, les Borges, Arbeca, l'Albagés, Vinaixa i el Soleràs. 
D'algunes no se sap el nombre de persones enterrades, però de les que sí que se sap, la xifra global aproximada és de 979 individus. Un treball de la Universitat de Lleida l'any 2006, a més, situa fosses també a l'Albi, la Pobla, el Cogul i Bovera. En total, més de 1.000 ferides per tancar. L'última actuació abans de la del Soleràs, però impulsada pel col·lectiu local Comissió Ciutadana per la Memòria, va ser la senyalització de la del cementiri de les Borges, on es va posar el nom de les 76 persones que es creu que hi ha enterrades, la gran majoria víctimes civils dels bombardejos.
 
 

Un bombardeig al Soleràs el dia de Nadal

Al Soleràs es va produir un sol bombardeig i va ser el dia de Nadal de 1938, a les 9.55 h. El va perpetrar l'aviació italiana i va deixar dos ferits de mort. Un era Domingo Guiu, de 15 anys, que moriria al cap de dues setmanes. L'altre era Leandre Preixens, de 60 anys. Al moment del bombardeig estava ajudant, precisament, a excavar un refugi. Moriria al cap de dos dies, a casa, per les ferides que va patir. Era l'inici de la batalla de les Garrigues, el front arribava i l'exèrcit republicà anava reculant. El context no era el més propici per a un enterrament digne i, atès que al cementiri vell ja hi havia les rases de l'hospital, el Leandre va ser enterrat allà. Des de llavors, la seua filla Maria sempre pagava per fer netejar el solar, però des de la seua mort l'indret va quedar abandonat i hi van créixer les males herbes. I així és com el van trobar els arqueòlegs. Ara, entre els cossos que aquests exhumen, tots de soldats molt joves, és molt probable que en trobin un de més edat i sigui el Leandre, que va morir només intentant fer del seu poble un lloc més segur.

L'ordre d'atac sobre el Soleràs i l'Albagés detalla quins aparells i quina munició es va utilitzar. El document conclou amb un sinistre "Obbiettivi colpiti". DOCUMENT: 'La Guerra Civil a les Garrigues', de Josep Rubió
 

Dibuixos dels soldats encara visibles a les parets de la casa que va fer d'hospital

Durant la Guerra Civil, al Soleràs hi va haver dos hospitals, un a cal Seró i un a la casa parroquial, així com una extensió en un mas als afores. Cal Seró és un edifici gran, els propietaris del qual el van haver d'abandonar forçosament a l'instal·lar-s'hi l'hospital. Passada la Guerra, la casa es va tornar a habitar, fins fa pocs anys. A les golfes, però, no s'hi van fer reformes i això ha permès que encara avui s'hi puguin veure dibuixos que feien els soldats ingressats per entretenir-se. Hi trobem, per exemple, noms de localitats ("Solerás, Lérida, Juneda, Arbeca, Borjas Blancas"), cares -la majoria femenines-, un vaixell, un combat de boxa, avions en combat [foto], el que sembla un intent de representar la cara de Micky Mouse i el dibuix d'un dels nans de la Blancaneu amb el nom de Sneezy. Feia pocs mesos que s'havia estrenat aquest film als Estats Units i a Espanya no es va poder veure fins al 1941. Això, i el nom del nan escrit en anglès i no en castellà, fa pensar en una possible estada d'algun brigadista internacional.
 



 

"Es tracta de poder enterrar els morts com cal, recuperar-los la dignitat"

ANNA CAMATS, arqueòloga directora de l'excavació


Miquel Andreu - Com s'afronta una excavació d'aquestes dimensions? Havies participat en alguna de semblant?
Anna Camats -
Havia anat de voluntària a una de Màlaga, però aquella és una excavació que es fa cada estiu, programada, on tot està més o menys en curs. Al Soleràs hem començat des de l'inici.

M.A. - Que sigui de la Guerra Civil ho fa més complex, emocionalment?
A. C. -
Sí. El dia a dia de l'excavació, mentre ets allà, tens poc marge per parar-te a pensar. Ho documentem tot de manera molt exhaustiva i tens tot el dia el cap ocupat, però veus l'evidència del que estem trobant i no te'n pots abstreure, t'hi impliques més emocionalment que si fos una necròpolis romana, per exemple, perquè coneixes els fets i en trobes les evidències a nivell arqueològic.

M.A. - Treballeu amb antropòlegs, historiadors... És com un puzle, no?
A. C. -
Són imprescindibles. Una de les màximes prioritats del projecte és identificar els cossos. En aquest sentit, els historiadors poden fer recerca en registres i arxius, estan més acostumats que els arqueòlegs a consultar fonts. I els antropòlegs també són essencials, perquè hi ha trets que ells detecten de seguida, com si un trencament d'un os és previ a la mort o posterior a l'enterrament.

M.A. - La Guerra Civil és un tema delicat encara. Se us ha acostat gent a fer comentaris?
A. C. -
De moment, qui ha vingut ha estat o per curiositat o per col·laborar. Sí que és cert que quan es va presentar mediàticament el Pla de Fosses, a les xarxes hi va haver comentaris crítics amb l'obertura de fosses.

M.A. - Allò de no reobrir ferides... Però obrir una fossa pot suposar tancar-les, no?
A. C. -
Els familiars de gent que no saben on està enterrada o, si ho saben, en desconeixen les condicions tenen una incertesa permanent. Al final es tracta de poder enterrar els morts com cal, recuperar-los la dignitat. 

M.A. - Què us ha sorprès més fins ara?
A. C. -
Que hi hagi soldats dels dos bàndols no és habitual. Després, trobar objectes personals, com navalles o encenedors, et transporta a la quotidianitat d'aquesta gent, que tot i estar en un front de guerra tenien una vida, no eren mercenaris. A mi, són aquests objectes el que me'ls fa diferenciar d'un context exclusivament bèl·lic.

"Al pare li hagués agradat viure aquest moment"

El 1938, quan ja feia quasi dos anys que havia començat guerra, Josep Farré Macià, veí de Maldà, va ser cridat a files. Per lleva no li tocava, ja que ell era de la del 27 i el servei militar ja l'havia fet [foto]. Tenia 31 anys, un veterà per a l'època, però la situació del front requeria cada vegada més efectius i el govern de la República va mobilitzar joves i grans massivament.
El Josep, pagès, deixava a Maldà dona i dos nens, de sis i tres anys, i va iniciar un periple que el va portar primer a Manresa i Barcelona i després pel Priorat. Dos o tres dies a cada poble i moure's de nou. La primera carta que envia a casa data del 9 de maig i explica a la seua esposa, Concepció Vilamajó, que passen els dies sense gaire feina. Patrulles, descans, parapet, descans... Quan va marxar del poble no va pensar a agafar cap foto dels dos fills i li'n demana una. Aquesta carta i la resta sempre portaran el mateix encapçalament: "Benvolguda esposa, salut et desitjo com la meva és bona". I sempre hi diu que es troben molt bé, qui sap si per tranquil·litzar-los. El 17 de juliol, per exemple, explica que encara són al front però "seguim estant molt bé, perquè per aquí s'està molt quiet i hi ha rumors que el dia 20 ens rellevaran". El dia 22, el relleu no s'ha produït, però el Josep no pateix -aparentment: "quan vulguin, que de bé n'estem molt", insisteix. Es lamenta de l'aigua, que la tenen lluny, els arriba en camió i, a ple estiu, és calenta. També li agradaria poder menjar alguna amanida de tomata, "que tan bé aniria, perquè de tant en tant ens donen arengades". 
Aquesta del dia 22 va ser l'última carta que van rebre d'ell. El dia 25, la seua brigada va ser concentrada a Almatret i va creuar l'Ebre, amb tots els esforços destinats a la presa de Faió, cosa que no es va aconseguir. Era l'inici de 115 dies de batalla sagnant i de desgast. El dia 28, el Josep va quedar ferit, l'evacuen a la rereguarda i l'1 d'agost ingressa a l'hospital del Soleràs, on se li diagnostica amputació de la cama dreta. Aquella mateixa tarda mor. L'endemà, el cap de l'equip quirúrgic del Soleràs signa el certificat de defunció, en què es diu que el Josep va ser enterrat al cementiri civil del poble.
Aquest document és el que arriba a la família i el que, dècades després, troben el Josep Maria, net del Josep i la seua mare Antonieta [v. foto]. Ja sabien que existia; de fet, amb el pare, que va morir l'any 2003, havien anat alguna vegada al Soleràs, però sense èxit. És quan es comença a parlar d'obrir fosses que hi tornen i estiren més el fil [v. pàg. 15]. "Tot es va conjurar: l'interès de l'Ajuntament, la informació del Josep Rubió, l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, un programa que prepara TV3... No fa gaire que ens vam assabentar que obririen la fossa", explica el Josep Maria.
El dilluns 20 de novembre hi van anar. "El cap de setmana vam dormir fatal. Nervis, emoció... una cosa rara", diu. Per primera vegada, van veure les rases obertes. "Els cossos allí amuntegats, la diferència de tracte d'uns soldats i uns altres. Buf...", sospira l'Antonieta. El seu marit, que va morir el 2003, ja no podrà recuperar el cos del pare que va marxar al front quan ell tenia 3 anys. Tampoc la Concepció, que va morir el 1996, i tampoc l'altre fill, que va morir el 1994, però ells segurament sí. És molt probable que un dia d'aquests els avisin que han trobat un cos a qui li falta una cama. Mentrestant, estan a l'espera que els citin per fer la mostra d'ADN. Quan el recuperin, l'enterraran a Maldà, amb la seua esposa i fill gran. "Al pare li hagués agradat viure aquest moment", diu el Josep Maria. Dins de la tragèdia, són conscients de ser dels pocs que, encara avui, estan a punt de tancar el cercle i poder donar un repòs digne als seus difunts.