Si ens demanessin quins elements defineixen el paisatge de l'oli a les Garrigues, tots convindríem que els bancals, les cabanes de volta i els marges de pedra seca en són els principals elements. Com tot paisatge agrícola, és un paisatge construït, resultat de la interacció entre les persones i el seu entorn immediat. Aquesta relació d'entesa, per dir-ho així, s'ha forjat durant segles i a uns ritmes d'escala humana, digeribles, fins a esdevenir un tret identitari, amb uns determinats valors culturals associats. El paisatge és com un llibre obert: explica la història d'un indret.

Aquest equilibri, però, cada vegada és més fràgil. I d'això va anar la segona edició del Fòrum de l'Oli d'Oliva Verge Extra (FOOVE), que es va celebrar el passat octubre a les Borges Blanques, organitzat per l'Ajuntament. Així com el primer any es va centrar en la producció, la cuina, la salut i la comercialització, aquesta vegada va posar el focus en el paisatge, entès com a identitat, agrosistema, espai de producció i actiu turístic, amb la idea de fons de ressaltar aquells elements intangibles que donen valor a un producte, en aquest cas l'oli d'oliva verge extra.

Com és habitual en aquest tipus de debats, de seguida va sortir l'exemple del Priorat. En aquesta comarca veïna s'ha decidit que el paisatge ha de ser un valor essencial dels seus productes alimentaris i, a partir d'aquí, això impregna totes les polítiques de diferents àmbits, per tal que hi hagi una coherència en les accions. Arribar-hi no és fàcil, perquè el paisatge té un punt de subjectivitat, cadascú el percep d'una manera i gestionar-lo sol generar conflictes, més encara quan aquesta gestió no forma part del debat social o polític i no hi ha una normativa específica d'espais agraris. Això, segons es va exposar als debats, deixa el medi rural a mercè del gran capital, un actor sense sentiment de pertinença ni memòria (es va posar l'exemple del desplegament de les energies renovables). L'acceleració desmesurada és contrària a la memòria -es va dir-, no hi ha temps per fixar les coses ni permet un coneixement aprofundit de la realitat, i sense  això la identitat es dilueix. Alhora, les grans extensions (siguin de cultiu, siguin  de bosc) també van en detriment de la diversitat, del famós mosaic agrari propi de la Mediterrània. Al Fòrum, representants dels Agents Rurals de les Garrigues van reconèixer estar assistint a un "tsunami  de modificació del territori" davant el qual no donen l'abast.

Poder regar al secà, la clau
Ara bé, una altra amenaça clara és l'abandonament de terres (i, de retruc, el risc de grans incendis que això suposa). Si les noves generacions no veuen futur en la pagesia, tots els discursos sobre la importància del paisatge i els seus valors culturals cauen en sac foradat. A l'hora de traçar fulls de ruta, la sostenibilitat econòmica dels conreus no es pot perdre mai de vista; si no hi és, els camps s'abandonen. D'aquí la importància d'iniciatives que donin valor als olis diferencials, a l'olivera tradicional, a les DO, a la qualitat, a les marques prèmium, al packaging, a l'oleoturisme, etc.; però un factor va planar per sobre de la resta: l'aigua.

Els secans es van assenyalar com els grans vulnerables davant el canvi climàtic, exposats a baixes pluviometries i a pluges torrencials que destrueixen marges de pedra seca i erosionen el sòl. Qui es dedicarà a refer marges en aquestes zones si no hi ha ajuts per fer-ho i l'activitat agrària no hi és rendible? A la jornada hi va haver el consens que part de la solució a l'abandonament de finques passa per poder-hi regar; això sí, amb un reg de suport que, d'una banda, no requereix inversions tan elevades i, de l'altra, desincentiva la creació de finques molt grans i la consegüent eliminació de marges i erosió del sòl. A les zones de regadiu, obrir-se a alternatives al panís i l'alfals també es va apuntar com una opció de major eficiència en l'ús de l'aigua. Produir una mica de tot a cada territori, al capdavall, com un avenç cap a la sobirania alimentària, combinat amb polítiques públiques que, per exemple, apostin pels productes de proximitat en tots els àpats que depenen del Govern.

Estratègies d'adaptació
En qualsevol projecció que es faci del camp català (i mundial), el canvi climàtic ja és una variable ineludible. Vindran sequeres més llargues, van dir els experts al Fòrum, les pluges seran més puntuals i abundants i, per tant, hi haurà més erosió del sòl. Cal estudiar, doncs, quins sistemes de conreu poden ser més adaptables a cada territori. S'estan fent proves pilot al Marroc, Tunísia i Turquia, i la introducció de sistemes agroforestals (combinació de bosc, cultius i ramat) en un context de sequera extrema funciona. L'olivera, en aquest sentit, s'ha demostrat com el cultiu llenyós amb més beneficis ecosistèmics. D'altra banda, també es va posar sobre la taula l'agricultura regenerativa, per la qual s'ha constatat un interès creixent, sobretot per part de jovent. Aquesta té un hàndicap: que al començament baixa la producció. Fins que el sistema no està assentat i el sòl ben recuperat, no es perceben les millores. És en aquest impàs, doncs, que al pagès se l'ha d'ajudar.

Davant el risc d'incendis, es va recordar que el mosaic (olivera, ametller, cereal, bosc) dona màxima seguretat i, tot i que no sigui habitual, es va afirmar que posar rucs, ovelles o cabres en zones de cultiu de l'olivera és possible. Relacionat amb incendis i pasturatge, es va presentar el projecte Ramats de Foc, que vol facilitar que els ramaders pasturin en determinades zones estratègiques definides prèviament pels Bombers especialistes amb l'objectiu de canviar l'estructura de la vegetació i disminuir el risc d'incendi. Els ramaders adherits obtenen un distintiu per als seus productes que permet sortir al mercat amb un valor diferencial. Al capdavall, dels tres factors que incideixen en el foc (topografia, meteorologia i combustible), l'ésser humà només pot intervenir en un: el combustible.

El sector serveis entra en escena
Finalment, al Fòrum es va abordar també el paisatge com a actiu turístic, defugint la idea de decorat de postal. Partint de la premissa, com dèiem al principi, que cada paisatge explica la relació de les persones amb el seu entorn, es va posar èmfasi en la necessitat d'un relat a cada territori. Saber trobar el punt fort de cadascú i saber-lo vendre, sense intentar aparentar o fer coses que no es tenen. Pel que fa a les activitats oleoturístiques, els experts van advertir que hi ha poca innovació més enllà del format visita i tast. El canvi, però, necessita un temps de maduració. Fet i fet, turisme al món rural vol dir incorporar sector serveis al sector primari, i això implica noves regles del joc i una certa professionalització (en horaris, idiomes, etc.). És també un procés lent, però hi ha experiències reeixides del món del vi (es va exposar la Carretera del Vi, per exemple) que el món de l'oli pot aprofitar i així accelerar els passos. Es va recordar que el paisatge és el primer actiu turístic de Catalunya, un país que presenta una diversitat extraordinària en aquest sentit, i que els actius del turisme són l'única indústria que no es pot deslocalitzar.