Reportatge
L'accent garriguenc en els inicis del Front Nacional de Catalunya
El FNC va néixer quan tot just acabava la Guerra Civil i començava la Segona Guerra Mundial, uns primers passos en què el paper d'alguns garriguencs va ser decisiu.
El 4 de maig de 1940, a París, començava a caminar el Front Nacional de Catalunya, una formació cabdal en la història de l'independentisme que no té res a veure amb la que actualment n'ha usurpat les sigles. El FNC va néixer quan tot just acabava la Guerra Civil i començava la Segona Guerra Mundial, uns primers passos en què el paper d'alguns garriguencs va ser decisiu.
Comparteix
Feia molt poc de l'ocupació franquista de Catalunya i de la fi de la Guerra Civil i entre els nacionalistes radicals, molts internats als camps de concentració rossellonesos, ja hi havia qui pensava que allò no podia acabar d'aquella manera, que calia reorganitzar-se i crear un moviment de resistència tant a l'interior del país com a l'exterior, en un moment que començava la Segona Guerra Mundial i hi havia l'esperança que les potències aliades fessin caure també el règim de Franco.
Després de moltes converses entre els diferents sectors d'aquest espai polític, aleshores dispers, delmat i barallat, el 4 de maig de 1940 es reuneixen a París, a casa de Joan Massot i Rodamilans (Unió Catalanista i Nosaltres Sols!), Daniel Cardona i Jaume Martínez Vendrell (Nosaltres Sols!) i Joan Cornudella i Barberà, Antoni Andreu i Abelló i Marcel·lí Perelló i Domingo (Estat Català) i acorden el nou front de lluita. Era la fundació, tot i que sense acta aixecada, del que després es diria Front Nacional de Catalunya (FNC). En aquells primers compassos es coneixeria com "l'Organització". La trajectòria seria llarga, fins el 1990, amb moments de certa hegemonia dins l'antifranquisme. Res té a veure amb l'actual FNC que n'ha pres il·legítimament les sigles.
Protagonistes garriguencs
Més enllà de la transcendència del FNC al llarg de la història de l'independentisme català, ara que fa 80 anys ens fixem en els protagonistes d'aquells primers temps del Front que procedien de la nostra comarca, bàsicament de les Borges i Juneda. Tenint en compte que la militància del moment no era nombrosa, el pes dels garriguencs hi és proporcionalment elevat. Un pes de les Garrigues, val a dir, que també es repetiria, amb altres noms i altres contextos, en fases posteriors del FNC, especialment entre els anys 60 i 80.
L'ànima política de l'organització
Va ser un dels assistents a la reunió de París que va donar lloc al FNC i aviat en seria el responsable de la part política. S'havia afiliat a Estat Català el 1936, poc abans de la Guerra, trasbalsat per l'assassinat dels germans de Torregrossa Miquel i Josep Badia, segons explica Fermí Rubiralta. Un article necrològic seu, amb el pseusònim Josep Urgell, va ser la porta d'entrada definitiva de Cornudella al món del nacionalisme radical.
Era el gran de sis germans nascuts a les Borges. Els principals ingressos de la família venien de la teuleria de casa i, després, de la bòbila que el pare va comprar. Després del pas per l'escola del Centre Demòcrata i Republicà, el Joan va ser enviat a fer el batxillerat a Lleida, al Liceu Escolar. Allí va coincidir amb la "colla dels Badia", entre els quals el vinaixenc Josep M. Carré Civit, que es casaria amb la germana petita dels Badia. Acabat el batxillerat, Cornudella va anar a Barcelona a estudiar enginyeria industrial, però va deixar la carrera. El germà petit, Josep, també hi faria cap i també acabaria formant part del FNC.
Passada la Guerra, emprèn el camí de l'exili i aconsegueix evitar els camps de concentració. L'estiu de 1940, junt amb Cruells, Xammar i altres del recent creat FNC, s'endinsen a la Catalunya franquista per continuar la lluita contra el feixisme, però el 1943 cau detingut en una macrooperació contra 50 persones. Alliberat el 1946, es reintegra a l'activitat política. Durant temps, ell sol manté viva la flama del FNC, mentre treballarà de director del Montepío Textil de Badalona. Va viure el redreçament del FNC i va patir la posterior escissió que va derivar en el PSAN. Partidari de la unitat del socialisme català, el 1978 va abandonar el Front per ingressar al PSC-Reagrupament i, més tard, al PSC, partit pel qual seria elegit diputat al Parlament de Catalunya el 1980 i el 1984.
Activista de la Resistència contra els nazis
Compartien cognom i militància, però no eren cosins, com s'ha dit en alguna ocasió, tot i que ells, en èpoques de clandestinitat, a vegades ho afirméssin per justificar la intensa relació, diu Fermí Rubiralta a la biografia de Joan Cornudella i Barberà. Jaume Cornudella i Olivé es va traslladar a Barcelona als anys 20, amb la família, i amb 16 anys va ingressar a les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català. Arran dels Fets d'Octubre de 1934, va ser empresonat al vaixell Uruguai, com Companys i la resta de govern català, i sotmès a un Consell de Guerra del qual no s'arribaria a celebrar el judici, en què li demanaven 12 anys de presó. El juliol del 36 participa amb Estat Català al sufocament de l'aixecament militar i dirigeix les seves patrulles de control fins el maig del 37. Detingut i tancat en una txeca, va tenir el temps just per escapar de Barcelona abans de l'entrada dels franquistes.
Va participar a la fundació del FNC, del qual va presidir la delegació de Perpinyà. El 1944 va esdevenir membre del Comitè Executiu i adjunt al cap de la secció militar, Jaume Martínez Vendrell. Va col·laborar amb la Resistència contra l'ocupació nazi, on era conegut pel sobrenom d'Augé. Va integrar les cadenes d'evasió, junt amb Manuel Cruells, i va ser condecorat per mèrits de guerra pels exèrcits francès, anglès i americà.
El 1944 va passar a l'interior de Catalunya, amb Antoni Andreu i altres, per refer el FNC després de la massiva caiguda de 1943. Va participar com a delegat del FNC en la creació de Solidaritat Catalana i va ser a primera línia de les negociacions de Tarradellas pel restabliment de la Generalitat que tenien lloc a Perpinyà. Les detencions de 1979 de Martínez Vendrell i Manuel Viusà van evidenciar el risc que també corria ell si creuava la frontera, de manera que ja es va quedar a Perpinyà fins a la seva mort.
Un dels delegats del FNC a Mèxic
Era el gran de cinc germans (un va morir de petit) d'una família de terratinents de Juneda. Va fer la primària a les Monges de la localitat i batxillerat als Maristes de Lleida. Per raons de salut del pare, la família es va establir el 1916 a Barcelona, on Josep Maria estudiaria Dret i participaria en tertúlies amb altres junedencs emigrats. Continuaria vinculat al poble a través de l'Associació Nacionalista de Juneda, de la qual mossèn Anton Navarro era el motor. Els anys 20 són per a Xammar d'identificació amb l'ideari macianista i entra a Estat Català.
La dictadura de Primo de Rivera fa que s'exilïi a l'Argentina, on se li afegirà el germà Ramon, implicat al complot del Garraf de 1925. Amb la proclamació de la República el 1931, torna a Barcelona per fer d'advocat. Continua vinculat a Juneda, amb la delegació local de Palestra i també pel contenciós en què s'embranca amb son germà Ramon, llavors alcalde, contra Ramon Arqués, exalcalde. En aquesta època, Josep M. Xammar s'integra al Partit Nacionalista Català, que aglutina sectors radicalment nacionalistes però socialment conservadors i del qual també forma part el borgenc Ramon Arrufat.
És conegut un episodi de 1934 en què el torregrossí Miquel Badia, comissari d'Ordre Públic, va fer detindre el fiscal de l'Audiència Provincial que s'havia oposat a l'ús del català en un judici. El processat d'aquell judici era el mateix Xammar. El 1936 es veu involucrat en l'afer Revertés, una fosca operació per apartar Companys i recuperar el control de l'ordre públic en un moment d'hegemonia de la CNT-FAI. Passada la guerra, el 1941 marxa a Mèxic, on continuarà el seu activisme. És allí on juga el seu paper dins el FNC, com un dels delegats de l'organització a aquell país. Tota aquesta trajectòria està recollida en un dossier de Josep Gelonch i Jordi Quer al núm. 133 de la revista Fonoll.
De tots els germans Xammar, el qui més va seguir les passes polítiques del gran, Josep Maria, va ser el petit, Gabriel. El 1930 és un dels que organitza la rebuda de Miquel Badia a Juneda com a pas previ a l'arribada a Torregrossa. Militant d'Estat Català, el 19 de juliol del 36 el trobem a la plaça Catalunya de Barcelona lluitant contra els feixistes, junt amb Manuel Cruells. Amb aquest també comparteix brigada al front de Terol, però deserta i torna de València a Barcelona en vaixell. Creuat el Pirineu el 39, passa pels camps de concentració de Sant Ciprià, Barcarès i Argelers.
Activista discret però imprescindible
Cridat per Joan Cornudella, va participar en una acció del FNC per alliberar uns aviadors anglesos, segons explica en una entrevista a Josep Gelonch i Jordi Quer (Fonoll, núm.133). L'agost del 40 és un dels membres del FNC que s'endinsen a la Catalunya franquista, on farà d'enllaç amb els serveis aliats a la Barcelona ocupada i pas de frontera d'evadits del règim de Vichy. Miraculosament, mai no va ser detingut. Fer vida a cavall de Barcelona i la Selva del Camp, on porta les terres i les propietats que hi tenia la família, l'allunyava de les ràtzies contra els militants de l'organització. A diferència dels seus germans, Gabriel va mantenir molt poca relació ja amb Juneda.
Al seu mas hi té lloc, el 1971, la fundació de la delegació territorial d'Òmnium Cultural al Tarragonès, de la qual Xammar seria membre actiu. Durant la dictadura, traginava publicacions clandestines entre Tarragona i Barcelona. Del 1977 al 1979 va presidir la Cooperativa Obrera Tarraconense i el 1980 va formar part de la candidatura de Nacionalistes d'Esquerra. Hi ha qui l'ha definit com una persona que malgrat no anar mai al davant de res, sempre estava enmig de tot. Des de l'any 2010, la Defensa Agrària de la Selva del Camp atorga un premi que porta el seu nom.
Un 'outsider' amb aspiracions intel·lectuals
Arrufat deia que el primer llibre que va llegir va ser "El nacionalismo catalán", de Rovira i Virgili, que li havia deixat Pere Mias, bastant més gran que ell. Enemic acèrrim del marquès d'Olivart, membre de Joventut Catalanista al poble, Arrufat no estava còmode a les Borges, on deia que l'alcalde de la dictadura de Primo de Rivera, Antonio Piqué (que va clausurar Joventut Catalanista), li feia la vida impossible. Així que tan bon punt va poder va marxar a Barcelona, com tants altres joves del camp català que nodririen les files del nacionalisme radical. Era el 1925. Arrufat va montar una lleteria i, de nou guiat per Mias, va entrar a la maçoneria.
Lletraferit i autodidacte, seguidor de Francesc Pujols (que no era cap entusiasta de Macià), Arrufat es va arrenglerar amb els Elements d'Estat Català que volien restar fora d'ERC i que el 1932 va acabar formant el Partit Nacionalista Català. "No he tingut mai fe en la massa, he estat sempre un enamorat de les minories selectes", deia. De fet, segons explica Ucelay-Da cal a l'estudi preliminar del llibre "Macià" (Fonoll, 2007), Arrufat sempre va voler ser l'intel·lectual orgànic del separatisme, cosa que no va aconseguir, probablement pel seu caràcter discordant i busca-raons.
La Guerra el va agafar amb 40 anys. No es va exiliar i el cas és que el 1942 el trobem com a vocal del Consell Executiu del FNC presidit per Joan Cornudella, on va continuar després de la detenció d'una cinquentena de membres el 1943. La seva granja del carrer Tallers serviria com a lloc de reunions i contactes per a les noves fornades de militants. Curiosament, el 1946, segurament ja fora del FNC, escriu "La solució Cambó", amb el pseudònim Ramon de les Borges. Al final de la seva vida va donar un miler de llibres al municipi de les Borges (ara exposats a la biblioteca Marquès d'Olivart).
Ell i Joan Cornudella, els dos pulmons
No va néixer a la comarca, però hi va viure la infantesa i, atès el seu paper rellevant, hem decidit incloure'l també al llistat. Cruells era descendent per via materna de cal Pifarré (o cal Sumalla, segons l'època), casa d'estil modernista quasi veïna de la que va néixer Joan Cornudella, i als 11 anys va ingressar als Caputxins d'Igualada. El 1930 va deixar el seminari i va anar a estudiar Filosofia i Lletres a Barcelona. Va entrar al Bloc Escolar Nacionalista i a la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya. A l'esclatar la revolta feixista el 1936 és dels que, fusell en mà, lluita pels carrers de Barcelona. Esdevé secretari de les Joventuts d'Estat Català.
Després del pas pels fronts de l'Aragó i València, marxa a l'exili i s'instal·la a Montpeller. Com a exsecretari de les Joventuts d'Estat Català serà un dels sis participants a la reunió fundacional del FNC a París, del qual serà responsable d'organització. L'estiu de 1940 s'endinsa a Catalunya amb el grup de Cornudella, Xammar, Antoni Andreu Abelló i altres. El primer document clandestí que edita el FNC, el 1942, titulat "A la joventut de Catalunya", és redactat íntegrament per ell. Serà un dels detinguts a la caiguda de 1943. "Les cel·les de Cornudella i Cruells eren com uns pulmons polítics del cos format per membres del Front", diu Pere Carbonell a "Nadal a la presó Model". Un cop alliberat, torna a França.
Detingut novament el 1950 i el 1951, el 1970 deixa el FNC, "per no estar d'acord amb els plantejaments marxistes que aquest havia adoptat", diu Robert Surroca. El 1972 és acusat de ser l'ideòleg del Front d'Alliberament Català i processat el 1976. Com que estava en llibertat provisional, va passar a la clandestinitat a Perafort. El 1977 es presentaria a les eleccions al Congrés amb Estat Català i el 1980 s'incorporaria a ERC. Va deixar una important obra literària i històrica.