Xavier Franch - Sou la parella a qui tothom mira quan comença un ball.
Francesc Serrat - Quan va començar el Festival de la Granadella, amb en Josep Triquell, el que ara s'anomena ball folk no es coneixia. Quan sonava una masurca, un xotis, un pas doble, nosaltres sortíem a ballar i érem sols. 

X.F. - La gent us continua tenint de referència. Com vau començar?
C.F. - Jo vaig començar a les escoles d'estiu de mestres de Rosa Sensat, amb el grup Sac de Danses, que es dedicava a la recuperació de danses. F.S. - Jo a Arsèguel, on em vaig iniciar amb l'acordió. Hi havia un grup amb un acordionista que sabia ballar i ens en va començar a ensenyar algunes. 

X.F. - A casa nostra no es ballava? 
C.F. - En general, a les terres de Lleida s'ha perdut molt tota la tradició. S'han ballat sardanes, però només sardanes. Com a tot arreu, hi havia jotes, hi havia fandangos! Potser seguidilles... Ni la meva mare ni les tietes n'havien ballat, però explicaven que el padrí, que era músic, ballava la jota de broma.
F.S. - Era una reminiscència del ball que havia quedat. El més semblant que havia vist jo eren els balls d'esbart, més d'espectacle. El que ens agrada a nosaltres, però, és el ball participatiu.
C.F. - No diré que els esbarts no hagin fet bona feina. Han conservat les danses, però d'alguna manera s'han museïtzat. No baixen a la plaça. 

X.F. - Hi va tenir a veure el Noucentisme, a diferenciar entre danses?
C.F. - La sardana, tal com es balla ara, és una creació de Pep Ventura.
F.S. - És un invent modern! Ell va estructurar-la i consolidar-la com és ara.

X.F. - Heu ballat i après per Catalunya. També fora?
C.F. - No, a Catalunya. El problema era que sempre havíem de marxar cap a Barcelona. No hi havia cap opció aquí fins que no es va crear la secció de dansa de l'Ateneu Popular de Ponent. 

X.F. - Podem parlar d'un cert desert cultural a Ponent? A què es deu?
C.F. - Potser perquè era terra de frontera, terra de pas. També pel franquisme, no hi havia res de cultura. 
F.S. - Jo crec que era una cosa generalitzada i que s'acusava més als llocs amb poca població. Si ets quatre gats és més difícil trobar-te amb persones amb la mateixa afinitat.

X.F. - I de l'Ateneu, a la plaça?
C.F. - Va ser un procés llarg. Jo treballava a les Escoles Alba i en vam començar a ensenyar a la canalla. De P-3 a 6è. Un cop, em vaig trobar un nen que havia començat a l'escola a 4t. Vaig pensar: "Es mou completament diferent dels altres". La dansa ajuda a la lateralitat, a l'equilibri...
F.S. - Sí, pot influir en la formació integral de la persona. A més, no és en absolut competitiva, un valor afegit.
C.F. - A banda, feia formacions. Amb l'Ateneu fèiem ballades i les vam voler portar a la plaça perquè fossin més obertes. També vam aprofitar l'existència de l'Aula de Música Tradicional. A més, l'Òscar Vidal va llençar la idea de fer ballades regulars. Ara tenim programació de la festa major de Setembre a la de Maig, a Lleida.   

X.F. - Els mallorquins ballen el Ball de Bot amb molta força. A nosaltres ens falta creure'ns-ho més? 
C.F. - No sé per què els catalans no ens acabem de creure la nostra cultura. No hi acabem de confiar. Tens els mallorquins, tens els bascos que han conservat balls i els exporten...
F.S. - També és una cosa de registre. Als pobles la gent en general balla i sap ballar, però no relacionen segons quins formats amb festa si no sona amb molts watts de potència o amb alguns instruments, i no s'hi animen.

X.F. - El 2016 vau recuperar la Jota de la Granadella. Com va ser? 
C.F. - Havíem llegit en Joan Amades que hi havia un ball de majorales en forma de jota per la festa major, el Ball del Sant. No hi havia cap més anotació. En altres pobles també havien recuperat danses i vam pensar que podria ser interessant fer-ho aquí. 
F.S. - Emili Pujol n'havia transcrit dues, però no teníem més pistes. Amb l'etnògraf Miquel Flores vam triar una de les melodies. I resulta que era la mateixa jota de Castelló! La música es movia! Li vam demanar recrear una dansa, que havia de ser participativa. 
C.F. - Ara fa dos anys que no es balla, però estaria bé que no acabés en via morta, sinó que tingués continuïtat.
F.S. - Ha de ser una cosa que la gent s'hi impliqui i que senti seva.