Xavier Franch - Has fet de les manualitats la teva vocació solidària. D'on surt l'interès?
Lina del Castillo - Des de petita! Jo embolicava amb els tovallons de casa l'encenedor del pare, ja tenia la mania. Suposo que em ve de família, perquè el padrí també hi tenia traça.
X.F. - Has tingut feines lligades a les manualitats?
L.d.C. - Em vaig formar en mecanografia, caligrafia i comptabilitat. I després he tingut moltes feines molt diferents. Soc un cul inquiet. Vaig treballar per a un estudi d'arquitectura, un bufet d'advocats, un despatx de duanes, vaig tenir fins a tres llibreries, la DIN A4, vaig treballar en una agència literària... Com a mare també ajudava a fer els decorats i vestits de les obres de teatre de les filles. Així vaig tornar a començar amb les manualitats!
X.F. - Quan és que comencen els Coixins del Cor?
L.d.C. - Havia vist el projecte feia temps! Un dia el vaig tornar a buscar i em vaig posar en contacte amb la fundadora a Espanya, María José Loly de Cooman, per informar-la que volia col·laborar. Vaig fer una crida a amigues i conegudes per fer una tongada de coixins i al cap d'unes setmanes ja ho teníem a punt.
X.F. - Tenies vincle amb la causa?
L.d.C. - No, no. Vam fer un centenar de coixins i vam quedar que ho podíem tornar a fer regularment. Després, ens vam aliar amb l'Oncolliga. Col·laborem amb una vintena d'hospitals i associacions contra el càncer.
X.F. - Quants en feu a l'any?
L.d.C. - De Castelldans surten cada any de 500 a 600 coixins per a dones amb càncer de mama.
X.F. - També col·laboreu amb hospitals i entitats de l'estat?
L.d.C. - De fet, potser una quarta part es queden aquí i la resta van cap a altres centres d'Espanya.
X.F. - Has tingut relació amb les dones amb càncer de mama a qui enviàveu els coixins?
L.d.C. - No hi tinc gaire relació... Faig la feina de forma altruista i anònima. Saben qui és la Lina del Castillo, però continuo sent força anònima per a elles. I ja m'agrada. Quan vaig als hospitals explico el projecte! També he recomanat el coixí a altres persones que tenien malalties similars i a qui els podia servir. De Madrid de vegades em fotien bronca, però ho havia de fer.
X.F. - T'has acabat especialitzant en el patchwork.
L.d.C. - Sí, l'associació va acabar creant una petita merceria especialitzada en patchwork. És la botiga de l'entitat. Venem productes a persones que fan patchwork més barats que al mercat i a la vegada els fons van a l'associació i permeten comprar tot el material. Ara ho estem liquidant.
X.F. - Costa molt fer els coixins?
L.d.C. - El projecte és car perquè no val qualsevol roba. No podem reciclar samarretes o texans... Ha de ser roba bona perquè s'ha de poder rentar i aguantar l'ús durant una vida útil d'uns tres anys. La guata per farcir el coixí també és força cara. Si els hospitals i entitats que els entreguen a les dones amb càncer fessin un petit donatiu, la iniciativa tiraria sola! A nivell tècnic, al començament no ho veia fàcil! El coixí porta feina. El remat final amb el punt amagat és el més difícil. No tothom el sap fer.
X.F. - Tens xarxa de col·laboradores a la comarca?
L.d.C. - A Barcelona sempre n'hi havia. Al vindre aquí, també vaig tindre un temps un grup de col·laboradores. Fèiem els coixins volant, però ho van deixar. He tingut contacte amb altres cosidores, però al final no s'han animat. Ara fa un temps que torno a tindre una bona xarxa de companyes repartides per Espanya i Catalunya. Seria bo que s'apuntessin més persones d'aquí!
X.F. - Després d'una vida a Barcelona i al districte de Sant Andreu, vas vindre a les Garrigues. Com va ser?
L.d.C. - Tinc artritis reumatoide, i altres malalties, i el metge em va dir que havia de marxar de Barcelona per aquella condició. La humitat de la ciutat era el pitjor per a mi. També tinc sensibilitat química múltiple... A Barcelona vivia com en una bombolla. De casa al despatx de l'associació. Aquí respiro més sa. A banda, tinc la casa i a més a més un espai independent pel material de l'associació.
