De què està fet el nostre paisatge interior? Crec que no és cap gosadia afirmar que el de la majoria de garriguencs és fet del paisatge de l’olivera. Un paisatge que, potser sense ser-ne conscients, ens relliga íntimament amb la Mediterrània. Ens en fa ser fills predilectes. Des de Palestina, passant per l’ampla vall als peus de Delfos, passant després per Sicília, fins a arribar als pobles nostres del secà, hi ha una línia contínua de claror i de perfum d’oli nou.

Els antics idealitzaven la pagesia: els pagesos i, sobretot, els pastors eren mitificats com a savis, poetes, músics que componien, potser a l’ombra d’una olivera, lluny de la polis i les seves enveges. Com si de la quietud i bondat del camp tan sols en pogués sortir bellesa i art. Quina mirada tenen els nostres conciutadans urbanites del nostre camp, de la nostra terra, si és que en tenen alguna? I els polítics? I els distribuïdors? I nosaltres mateixos, dipositaris, sense saber-ho, d’algunes de les tradicions literàries més antigues d’Occident (vegi’s, per exemple, Les bucòliques i Les Geòrgiques de Virgili o, més remotament, Els treballs i els dies, d’Hesíode), en som prou conscients?

Els nostres pagesos no són uns semidéus en cerca de fama, com els antics herois. Els nostres herois creuen contra tota esperança en la terra, potser perquè, millor que cap altre, la coneixen i, coneixent-la, l’estimen i, estimant-la, malden per cuidar-la contra tota esperança i viure’n dignament. Què en queda, en el pagès d’avui, de l’idealitzat pagès de l’antiguitat? Ens calen pagesos cultes que facin del seu elogi pràctic quotidià de la simplicitat un testimoni vivent de què és el benviure i la sostenibilitat davant la ferotgia consumidora que vol sotmetre’ns tots plegats.